13 de juny 2017

LATIDOS (viaje a un lugar de mi niñez al que no había vuelto nunca)

Había un toro.

Es lo más que recuerdo. Quizás ni eso. Quizás sólo ha habido el relato de un toro en una tarde de campo, un Seat 600, y dos familias, y como nos metimos ahí y salimos al escape.

Aún así, si recordase algo, sería que había un toro.

Ahora hay toda una vida y mil kilómetros. Cuando había un toro o el relato de un toro yo tenía tres años, y vivíamos en Lora del Río, entre Córdoba y Sevilla.

Ahora hay una vida entera sin volver nunca al paisaje de ese toro o del relato de ese toro. Hasta hoy.

Mi padre, maestro errante, llegó un día a un pueblo perdido de la Terra Alta, y vivió lo suficiente antes de proseguir ese rumbo de maestro errante hasta la otra punta de la península, en Lora del Río. Rumbo sin un destino fijo, pero con sentimientos esparcidos como piedrecillas, para volver algún día. Y volvió a la Terra Alta, conoció a mi madre, se hicieron novios y se casaron. Y mi madre fué hasta donde el rumbo de maestro errante había llevado a mi padre, hasta Lora del Río.

Luego llegué yo.

Fueron tres años, mis tres primeros años, a los que hoy he vuelto únicamente con el recuerdo de ese toro. O el relato de ese toro. Pero había crecido, empezado hablar, a jugar y a ser un yo que ahora interrogo mirando fotos de esa época, en Lora, junto al Guadalquivir, entre olivos. De donde llegué, como siempre se encargó de recordarme entre risas mi abuela materna, sin saber pronunciar la S.

Y Lora quedó ahí. La última estación de maestro errante de mi padre. La primera estación de matrimonio joven y feliz de mi padre y mi madre. La primera estación de ese hijo que fuí yo, ahí, en Lora. Donde no había vuelto. Hasta hoy.

Hoy vuelvo, con mi madre. Mi padre retomó un rumbo sin retorno al poco de jubilarse. Nos dejó como si no pudiera ser y un día tuviéramos que recibir una carta con una foto suya rodeado de nuevos alumnos. Pero no. Nos espera, en ese nuevo camino sembrado de sentimientos fuertes y sólidos como piedras, pero no así.

Ahora solamente mi madre custodia los recuerdos de esos años lejanos en la otra punta de la península. Recuerdos sin nadie con quien compartirlos, porque su hijo lo único que recuerda es que había un toro. Que quizás solamente es el relato de un toro.

El AVE sale puntual. Son cinco horas de un viaje cruzando la península y toda una vida.

CÓRDOBA
Llegando en AVE, Córdoba no empieza hasta que no cruzas la Puerta de Almodóvar. Se desata el embrujo, un hilo de magia que te arrastra por las callejuelas de empedrados y patios en sus casas blancas hasta, siempre, la Mezquita. Como un imán, magnética, al final de todos los caminos de la judería. Más allá de la torre/campanario/minarete, todo su perímetro enorme de muros o tapias parece proteger el tesoro que esconde en su interior de ser desgastado por la fascinación de las miradas.

Tenemos el hotel justo delante de la Mezquita. Comemos en el mismo hotel, aprovechando su sugerente menú sefardí. Por la tarde nos dejamos ir por todas partes, porque en Córdoba cualquier rumbo se llena de una belleza serena, blanca, sencilla, espléndida.

El alma de Córdoba. Así han bautizado la visita nocturna a la Mezquita de Córdoba que seleccioné para acompañar las horas de este viaje. Cuando anochece, cuando el recinto se ha vaciado del flujo incesante de visitantes, abre sus puertas para el pequeño grupo que hemos comprado anticipadamente la entrada. Somos de los primeros en entrar. El enorme patio está desierto. Es la primera vez que lo veo así. Oscuro. Silencioso. Auténtico. Y accedemos a la Mezquita, equipados con un audioguía. Entonces es cuando se revela ese alma a la que alude esta visita nocturna. Desde la oscuridad de la noche la Mezquita se va iluminando por fases, a lo largo del recorrido. En cada uno de sus arcos infinitos, de sus columnas, se va revelando su misterio, su historia, su leyenda, su magia, su belleza.

El alma de Córdoba. Un regalo a los sentidos. Un trayecto por la espiritualidad y la fe convertida en monumento, una fe que lo explica, una espiritualidad que lo justifica. Ahí se acoge el alma.

LORA DEL RÍO
Temprano, proseguimos nuestro viaje hacia esa casilla meta e inicio, hacia Lora del Río.

Solamente entonces surge una pregunta que nunca me había hecho: "mamá, como se llamaba la calle en la que viviamos?" Mi madre lo recuerda y google maps la situa. A medida que nos acercamos a Lora mi madre va situando paisajes, gente, historias.

Han pasado muchísimos años desde que mi madre, mi padre y yo dejamos Lora para instalarnos en el barrio de San Ildefonso, en Cornellà de Llobregat, en Catalunya. Pero parecen un simple paréntesis, de la manera como mi madre se orienta y reconoce calles y sitios.

Y finalmente llegamos. Esta es la calle. Está situada en lo que parece un ensanche propio del desarrollismo hispánico de los 60.

Paseamos lentamente hasta el número 3 de la calle Guadalquivir. El bloque tiene bajos y tres pisos de altura, y la portería separa dos escaleras simétricas. Los pisos minúsculos se reconocen en todos los balcones saturados. Mi madre recorre con la mirada todo el bloque, y finalmente se fija en el tercer piso. "Era ese".

Los recuerdos y la vida que han emergido al accionar la llave de ese portal oscuro y pequeño son una felicidad tranquila, serena. Nos hacemos fotos. Y surgen historias "aquí delante había una enorme fábrica de pimientos". Historias que seguimos ubicando: "vamos a la escuela, que estaba por ahí". Y la encontramos. Conserva el mismo nombre que tenía. La verja, el patio y las aulas. Y el relato de mi madre lo llena todo de vida. De aquella vida que incluso me parece oir ahora, de los niños jugando en el patio, de los niños en el aula, de los maestros, de los padres, de las historias de señoritos y de cortijos, de jornaleros y de pobreza.

Recorremos Lora. Sin darme cuenta he acabado sumergiéndome en un silencio de niño mecido en la cuna. Mi madre me pregunta si estoy bien, si me ha venido algún recuerdo, si la visita me ha despertado algo.

No lo sé. Me resulta difícil reconocer que navego absorto por las páginas de una infancia de la que no puedo identificar lo que queda.

Había un toro. O el relato de un toro. Y miro a mi alrededor, buscándolo. Imaginándolo, hasta ese lugar remoto desde donde no emerge ya ningún recuerdo, aunque sigan ahí.

9 de juny 2017

SuperillaP9: pongamos que hablamos... de democracia?

Sí, solamente soy, tal vez somos, uno de esos vecinos. Sí, claramente solamante soy un vecino desinformado, ignorante, manipulable y que actua al dictado de oscuros intereses. O somos.

Sí, un vecino paleto, unos vecinos paletos. Eso es lo que somos. Eso es lo único que puede explicar que no estemos aplaudiendo con las orejas la providencia de este Ayuntamiento y de sus sabias decisiones, que si las toma a escondidas nuestras es por nuestro bien. Como todo lo que hace. Y solamente unos paletos ignorantes y manipulados no lo reconocerían.

Debería estar limpiando con mi lengua el suelo por el que los señores concejales y nuestra alcaldesa Doña Colau transitan. Pero en ese transitar no pisan: levitan.Y eso que me ahorro.

Hay que ser muy cateto, y lo debo ser, para no asumir como verdad revelada que poniendo unos cuantos maceteros en el asfalto y pintándolo, se está "recuperando" la calle para los vecinos.

Hay que ponerle mucha mala fe para no entender que sacando el tráfico de un par de calles, y trasladándolo a otras, a las que se colapsa, a las que se sume en el caos circulatorio, se está reduciendo la contaminación.

Hay que tener muy poca visión de futuro para preocuparse por unos cuantos trabajadores que van a perder su empleo y unos cuantos negocios que van a quebrar, y no alabar ese un antes/un después que van a suponer para los trabajadores de la zona esas áreas de pícnic para que puedan sacar sus fiambreras y comer al aire libre, en las calles recuperadas.

Y hay que ser muy tonto para pensar que ellos, los listos, no se darían cuenta, como muy bien ha denunciado el concejal colauer Montaner, que Pdecat, C's, ERC y PP, todos ellos y todos juntos, han urdido una malvada conspiración, de la que nosotros, los vecinos, somos los tontos útiles, con el único fin de "desgastarlos". Si es que la divinidad puede ser desgastada, claro, con lo cual el delito quedaría en grado de tentativa. 

Pongamos que las cosas fueran así.

Pero pongamos también, solamente por un momento, que estos vecinos incautos nos hubiéramos creído a su alcaldesa, cuando dijo, como se puede ver en la foto que abre el post "en BCN los referendos serán una cosa habitual. Dar poder a la gente, tomar las instituciones y darles la vuelta"

Pongamos, pues, que hablamos de democracia y de participación vecinal.


Pongamos que nos encontramos de la noche al día (nunca mejor dicho) con la Superilla implantada, de la que nunca nadie nos informó. Pongamos que, en nuestra candidez, no supimos ver que para nosotros era como un maná con el que graciosamente se nos proveía.

Pongamos que intentamos hacer oir nuestra voz participando en interminables convocatorias de reuniones, asambleas, etc. que recogimos miles de firmas, que nos manifestamos y que finalmente convocamos una consulta veïnal, y que en esta consulta un 85% de los vecinos se manifestaron en contra del proyecto.

Pongamos que a la vista de todo, cuatro partidos políticos tan diferentes y dispares entre ellos desde todos los puntos de vista, deciden asumir la voz de los vecinos, darle valor, y fuerzan la convocatoria de un pleno extraordinario del Distrito con un único punto en el orden del día: la Superilla. Y pongamos que finalmente esos cuatro dispares grupos políticos presentan una moción, y esa moción se aprueba.

Y que esa moción pide respeto a los vecinos, que se tenga en cuenta su opinión, y que a la vista de todo, se retiren las actuaciones realizadas en esta Superilla.

Pongamos que se estaría hablando de democracia?

Sí, ya lo sé, las mociones aprobadas por la oposición no devienen vinculantes para el gobierno municipal.

Pero no es cierto que estamos hablando de democracia, de participación de los vecinos en la toma de decisiones?

O aquello que decía la alcaldesa no se supo interpretar bien? Puede ser que cuando decía "en BCN los referendos serán una cosa habitual" se estuviera refiriendo únicamente a los referendos que a ella le interesen?

Puede ser que cuando hablaba de "Dar poder a la gente" se refiriera únicamente a la gente que piensa como ella?

Sería el caso que cuando decía "tomar las instituciones y darles la vuelta" fuera una vuelta centrifugadora para expulsar a cualquier voz discrepante, o que no precediese sus intervenciones de los laudos de rigor?

Pongamos que las 4.000 firmas recogidas fueran insuficientes: "Dar poder a la gente" quería decir reutilizarlas como papel de WC? Por qué no nos dicen cuantas firmas se deberían presentar para ser tenidos en cuenta?

Pongamos que la consulta vecinal tuviera déficits... no es lo más parecido a uno de esos referendos que quería convertir la Doña en una cosa habitual? Qué porcentaje de participación debería haber habido para ser, cuando menos, valorado? Qué garantías debía haber cumplido y que nosotros, pobres vecinos, quizás no alcanzamos? No estaría más cerca de esa cultura de los referendos eso que voluntariamente organizamos, con no poco esfuerzo, que ese desprecio con el que ha sido recibida? Por qué no lo convocan la Doña y los suyos?

Pongamos que nada de eso tenga valor alguno. No son el ayuntamiento, con sus concejales electos, quienes representan el sentir de la ciudadanía? No debería considerarse un emplazamiento democrático que esos representantes municipales de la ciudadanía aprueben una moción para la retirada de la Superilla? Si esa mayoría democrática que implica el voto de todos los concejales que permitió su aprobación no representa a los vecinos... qué o quien nos representa?

Pongamos que hablamos de democracia y de participación vecinal en la toma de decisiones. Si nada de todo esto es significativo en términos de participación vecinal y de democracia... qué es lo que Doña Colau y su corte divina entienden por participación vecinal, por promover participar en la toma de decisiones o por respeto democrático?

Miren: estos vecinos tan menospreciados por ustedes, estos vecinos de segunda como ustedes nos consideran y a los que  creen se puede ningunear e ignorar les hemos dado una lección de democracia como nunca antes han recibido.

Ustedes tienen ante sí dos únicas opciones:


- o aceptan la democracia y actuan de acuerdo a las firmas, la consulta y la moción aprobada en el pleno del Distrito

- o reniegan de la democracia y de la participación vecinal.

Si esta segunda es su opción, muchos barceloneses tal vez nos encarguemos, cada día, de recordar su farsa, de explicar a todos los vecinos de nuestra ciudad que donde decían referendos querían decir "referendos que nos interesen a nosotros", que donde decían "dar poder a los vecinos" decían dar poder únicamente a los vecios que piensen como nosotros e ignorar al resto. Y que donde decían "tomar las instituciones y darles la vuelta" querían decir darles la vuelta para eliminar las garantías democráticas, de derecho a la información y a la participación que hasta entonces habíamos tenido los vecinos.

Porque si vuelven a ningunear y menospreciar a los vecinos, si vuelven a ignorar todas las evidencias democráticas de oposición a la Superilla, si todo esto pasa... pongamos que estaríamos hablando que la señora Colau y los suyos son el ayuntamiento más despótico y autoritario que ha tenido Barcelona desde las primeras elecciones municipales del postfranquismo?

7 de juny 2017

Josep Miserachs (13/3/68-8/6/2015). En record. Estimat i enyorat amic.

Estàvem en una d'aquestes periòdiques i intenses batalles entre independentistes. Era començaments de l'any 2010 i havia saltat, quan menys ens ho esperàvem, la batalla de Reagrupament. Sí, aquell projecte que vàrem iniciar amb tanta il·lusió, pel que vam treballar tan dur, seguint la crida d'aquell article de l'amic Albert Pereira que signà el Dr. Carretero de "Patriotisme i dignitat". I ho havíem fet a partir de dos eixos programàtics que en aquell moment no estaven generalitzats: independència i regeneració democràtica.

Així, després de postular-nos com els paladins de la "regeneració democràtica", alguns vam haver de fer front a un inesperat órdago del líder Carretero: o es fa el que jo dic o pleguem. Més o menys. I alguns, no pocs, ens vam rebel·lar contra que allò pel que tant havíem treballat esdevingués un projecte d'arrel autoritària i personalista.

Era començaments del 2010, i els "rebels" maldàvem per organitzar-nos, àdhuc reconèixer-nos. En aquella aventura que s'havia iniciat ara ja feia més d'un any, havíem fet nous amics, camarades, teixit complicitats, etc. Uns d'aquests nous amics i camarades en plenitud era la gent d'Igualada, amb el Xavi i el Toni al capdavant.

El Xavi va oferir ca seu al poble, a Maians, per fer-hi una trobada i parlar de tot plegat. Vam agrair l'oferiment i ens hi vam convocar. La família Miserachs va oferir-nos una hospitalitat de les que t'arriben al cor, ens van fer sentir com a casa, animar, cuidar... i allò va generar entre tots nosaltres, tots els assistents, una complicitat i una unió que fins aleshores potser no havíem tingut. Des d'aquell començament del 2010 les trobades a Maians s'han succeït. Formen part del nostre calendari. És un espai de trobada de nous i vells amics. En el balsàmic entorn i hospitalitat de la família Miserachs parlem hores i hores del país, del que fem, deixem de fer, volem fer, etc. Però sobretot, generem i fem créixer la nostra amistat.

Allà, aquella primera trobada a començaments del 2010, vaig conèixer al Josep, al germà del Xavi. Sabia d'ell de referències. Patriota exemplar, de llarga militància i compromís amb el país. Persona formada, atenta, intel·ligent, molt intel·ligent. Sarcàstica com només ho poden ser els qui les han vistes de tots els colors i tot ho processen positivament, per créixer, per ser millors, per fer-ho més bé, per arribar més lluny.

Però sobretot, des d'aquell primer moment, la imatge que em va quedar gravada del Josep va ser la d'un home recte, la d'una persona recta. No és un adjectiu gaire freqüent quan parlem de persones i potser encara menys de polítics. Però el Josep des del primer moment transmetia aquella rectitud. Rectitud no és moralina ni moralitzador. És una altra cosa. Sí que és, entre d'altres valors, una profunda consciència ètica i moral, i actuar coherentment a aquestes conviccions.

Aquell dia el Josep em va agafar i em va portar a una sala a l'altell de la casa. I vam estar parlant una llarga estona allunyats de la resta de la gent que omplia el menjador de la casa. Vam parlar d'ell, de mi, de com veia les coses, de què pensava podríem fer, etc. I em va dir que comptés amb ell per tot el que ens pogués ajudar, i que aquells espais de la casa familiar estaven a la nostra disposició per fer reunions, treballar, el que fos.

Demà -avui quan la majoria de vosaltres llegiu aquest article- farà dos anys que el Josep ens va deixar, després d'una lluita titànica contra la malaltia. Una lluita des de la rectitud i coratge que el caracteritzava. Exemplar. Commovedora encara ara. Discreta. Intentant no fer patir els que l'envoltaven. Assumint la situació. Gestionant-la amb aquella rectitud exemplars.

Dos anys i em sembla una eternitat. Perquè l'absència del Josep s'ha fet molt llarga i molt fonda. Perquè des d'aquell dia que ens vam conèixer que ja ens ho vam confiar tot i compartíem complicitats, temors, projectes, il·lusions, maldecaps, alegries, joies. I desacords. Quin luxe poder contrastar, repensar, remirar, i reformular o no una idea, quan algú com ell et posava en dubte pensaments i arguments. Quina força i quina profunditat les coses, després d'haver passat pel seu sedàs! Per això la seva absència és tan fonda. Perquè encara girem metafòricament el cap buscant al Josep per saber com ho veu ell. Hi ha persones que el buit que ens deixen no és gens substituïble, gens reemplaçable. El Josep. L'amic, company, camarada, Josep Miserachs, al cel sia.

I pot semblar una expressió tòpica quan fas una reflexió com la que ara mateix estic fent, però no ho és. Hi ha presències que van més enllà de la seva presència o absència física. Sovint, entre el grup més íntim d'amics que compartíem la joia de l'amistat amb el Josep, ens preguntem "com ho veuria això, el Josep? Què faria, en aquesta circumstància, el Josep?". I aquest compartir la pregunta entre nosaltres el fa entre nosaltres. I ens mena a la resposta.

La vida seria sempre més bonica per a tots podent-la viure sempre amb els que més ens estimem. Però llavors no seria la vida, seria una altra cosa a la que només hi arribem, els que tenim fe, quan ens reunim amb el Pare.

Divendres el President Puigdemont anunciarà data i pregunta. Serà un d'aquells moments que tots els que el coneixíem i estimàvem pensarem, altre cop, en el Josep. "Com ho veus?". I per un moment, com tantes vegades, el Josep tornarà a ser entre nosaltres, compartint la resposta. Tan britànicament com es comportava, tan elegantment, senzillament, inspiradament, encertadament. I acabaria la seva reflexió amb algun sarcasme, o broma, no sigui que transcendalitzéssim massa.

Josep, gràcies. Sempre amb nosaltres. I nosaltres, els maianencs, cada cop més amics i més units, tots. Com a tu t'agradava de veure'ns, compartint llargues converses al voltant d'una taula. Fidels i compromesos amb el país i els valors en els que vam créixer. Un privilegi, Josep, un privilegi, tots, amics.

4 de juny 2017

CARETES FORA! (una setmana després Consulta Veïnal SuperillaP9)

Avui fa justament una setmana que finalitzava el procés de consulta veïnal sobre la Superilla del Poblenou. Es tancaven les urnes i es procedia al recompte.

Un 85% dels veïns, en contra d'aquesta Superilla. Un 15% a favor. Dades demolidores.

En aquesta setmana han passat ja coses significatives, que ara hem d'esperar a veure fins a quin punt arriben... o s'enquisten.

Políticament el més destacable és com aquest simple conflicte veïnal en un barri està desmuntant tota una farsa política: la dels que s'erigien en paladins de la participació i la voluntat popular, però que a l'hora de la veritat la neguen en tot allò que els pugui portar la contrària o no anar en la direcció que ells volen.

Fa pocs dies, el 21 de maig, coneixíem que Colau creava la figura del "responsable de democràcia", una figura que té per objectiu promoure la participació veïnal en la presa de decisions.

És difícil que al posar el que està passant al Poblenou amb la Superilla o a Vila Olímplica amb l'alberg, dues experiències de democràcia directa i veïnal que han recollit inequívocament la veu dels veïns, amb aquesta notícia de crear el "responsable de democràcia", a hom no se li caigui la cara de vergonya amb tanta impostura i farsa.

Més enllà de la "paguita" d'algun parent, parella o amiguete, que permetrà proveir la nova plaça, l'Ajuntament colauer s'ha demostrat com el més autoritari i despòtic des del primer ajuntament democràtic a Barcelona, ara fa gairebé 40 anys.

No havia pensat mai que la seva caradura arribés tan lluny, i mentre neguen processos de participació veïnal per a la presa de decisions dels veïns afectats, i fan joc brut contra els veïns (a tots els nivells), simultàniament dir que crearan responsables de democràcia per afavorir la participació dels veïns en la presa de decisions.

És acollonant.

Bé, de fet és una derivada d'aquesta superioritat moral que denunciava en l'últim article. Les coses tenen sentit i són bones si em donen la raó, si serveixen per aplaudir les meves decisions. Però són negades, menyspreades i atacades si qüestionen les meves decisions. Aquesta és la democràcia en Comú.

I aquesta setmana veurem algunes coses més, d'aquestes que fan que tothom s'hagi de treure la màscara!

Perquè aquest dijous, promogut pels grups municipals de l'oposició, no han tingut més remei que convocar un Ple extraordinari al Districte, per debatre el tema de la Superilla i la consulta veïnal.

Crec que cal dir, és de justícia dir, que hi ha hagut quatre grups municipals que, provinents de posicionaments diferents al voltant de la Superilla i de dinàmiques polítiques molt diferents, van dir que respectarien i assumirien, la voluntat que s'expressés en aquesta consulta. Són 4 grups polítics tan diferents entre ells com els que conformen PdeCat, C's, ERC i PP. Confiem plenament mantinguin la seva paraula i el seu compromís amb els veïns.

Els Comuns ja han dit que l'opinió dels veïns ha anat directament al WC i han tirat de la cadena. El sr. Josep Ma. Montaner va dir que hi ha veïns a favor i en contra. I que per tant, ells seguiran sense escoltar a ningú que no estigui a favor. 

A més a més la seva superioritat moral els dota de tal confiança en la seva impunitat, que la mateixa setmana que ningunegen el procés de consulta veïnal, encara se'ns pixen a sobre de manera escandalosa. I diuen que han fet cas de les demandes veïnals i... INSTAL·LARAN UN RADAR A LA SUPERILLA.

Sembla una broma, però no ho és.

També semblava una broma que als problemes de molts comerços i negocis de la zona, que han reduït
la facturació en un 50%, que ja han implicat tancaments i acomiadaments, i que hi hagi molts treballadors que viuen amb angoixa la situació, perquè temen pels seus llocs de treball, per quedar-se a l'atur, per perdre la inversió de tota una vida... els Comuns responguessin que havien escoltat els treballadors i en resposta a les seves demandes i preocupacions... INSTAL·LARIEN UNA ZONA DE PIC-NIC perquè poguessin fer dinars de carmanyola. Aquesta setmana han procedit a la instal·lació de les taules i banquetes per als treballadors.

Aquests treballadors que en la consulta veïnal, a l'urna de treballadors no residents, van votar un 95% en contra de la Superilla, per aquesta angoxia sobre els seus llocs de treball i negocis, estaran loco de contentos amb aquestes zones de picnic per dinars de carmanyola.

És que és delirant.

Doncs bé, dijous dia 8 de juny, i ja com una primera conseqüència de la consulta veïnal, tindrem aquest ple extraordinari al Districte.

Fins on jo sé, PdeCat, C's, ERC i PP volen que es respecti l'opinió expressada pels veïns, en contra d'aquesta Superilla, i que per tant, es retiri, s'hi posi fi.

El PSC (tot i que no han obert la boca) suposo que hi estaran en contra.

I no sabem res de la CUP. Aquests de vegades sembla també només estan a favor de la participació quan és pels temes i en el sentit que ells volen. En tot aquest procés, cap suport als veïns. Després de la Consulta, només un inqualificable tuit amb cap referència a la consulta i als resultats que va expressar, i en el que deien coses tan delirants com que "el conflicte mediàtic de la Superilla no serveixi per amagar els principals problemes que pateix el Poblenou"

És que és "es colmo" que deia aquell! O sigui, una mobilització 100% veïnal, construïda des del no res, al marge dels partits, que té més de 300 veïns a la Plataforma que han constituït, que ha recollit milers de signatures, que hem fet manifestacions, talls de trànsit i fins i tot aquesta consulta veïnal exemplar en la que també hi han participat milers de veïns... és una mobilització i un conflicte "mediàtic". Quina barra. Quina manera també de menysprear els veïns i les seves legítimes preocupacions, afectacions, etc.

Com que jo no hi participo, no és un veritable conflicte, és "mediàtic". I com que no respecto ni la mobilització ni l'opinió dels veïns, perquè no coincideix amb la meva, dic que "amaga els principals problemes que pateix el Poblenou", que són, evidentment, els que ells diuen, no els que diuen els veïns. Barra estratosfèrica. Vergonyós.

Dijous, la prova del cotó. Ja tothom s'està retratant del tot. Dijous, al ple, tindrem clar qui respecta l'opinió dels veïns i qui, quan parla de participació, només ho fa si és per les coses que a ells els interessa i per aconseguir els resultats que a ells els interessa.

Caretes fora, i fi de la farsa, perquè ningú que dijous negui la inequívoca voluntat expressada a la Consulta veïnal per veïns i treballadors tindrà a partir d'ara cap legitimitat per parlar de promoure la democràcia i la participació popular i veïnal. Cap. I ens encarregarem de recordar-los-ho sempre, eternament si cal.

31 de maig 2017

Superilla i gauche divine. De Félix de Azúa a JM Montaner

Té un llibre aquest personatge esdevingut patètic procedent de la gauche divine barcelonina i convertit ara en exabrupte constant contra la democràcia catalana, contra el dret a decidir dels catalans conegut com a Félix de Azúa, que es diu -el llibre- "Historia de un idiota contada por él mismo". És un llibre que jo vaig xalar molt amb la seva lectura, i que recordo amb carinyo de lector.

Una de les històries del llibre anava sobre el sexe en la seva època, de la gauche divine. I té un moment sublim: "¡Grandiosos hechos de armas, los de mis compañeras de generación del Colegio Jesús y María! Han sido uno de esos batallones de choque cuyo sacrificio sirve de alivio al dolor de muchas generaciones posteriores; pero su holocausto apenas nadie lo recuerda hoy día. En todas ellas se distinguen de inmediato los signos de una vida aventurera y dramática; las borracheras, la soledad, la ingratitud, el desprecio, la persecución pública; ese ha sido el pago que recibieron aquellas heroínas de cabello cardado y minifalda que agitaban sus cuerpecillos en el sendero de la guerra de los años sesenta provistas de un diafragma y un libro de Simone de Beauvoir. Verlas hoy en la desolación de las madres sin marido; amantes trituradas por la edad y la fatuidad de los hombres; traicionadas por sus amigas, apestadas para sus parientes, mal pagadas por mercachifles que prefieren secretarias de veinte años... es como ver a los granaderos de Napoleón después de los Cien Días. Un espectáculo que encoge el ánimo por lo grandioso y por lo fatal."

Aquesta darrera frase i imatge sempre l'he trobada genial. I aquesta setmana m'ha vingut al cap en veure els hereus d'aquella gauche divine que avui merodean pel poti poti dels Comuns col·lapsats després dels resultats de la Consulta veïnal sobre la Superilla del Poblenou. Contemplar-los ha estat como ver a los granaderos de Napoleón después de los Cien Días.

Ells, els més divins. Els de la superioritat moral. Els que pensen pel poble. Els que diuen al poble el que els hi convé, perquè per això han estat ungits amb aquest do de poder pensar i decidir pels altres. Ells, de sobte, absolutament acorralats per una colla de veïns que han gosat oposar-se als seus designis (designis sempre pensant en nosaltres i "per" nosaltres, perquè no tenim la seva divinitat com per saber el que ens convé i no convé, això ho han de dir ells).

I a sobre acorralats democràticament per aquests veïns, que han gosat organitzar una Consulta Veïnal perquè tothom pogués tenir veu i vot sobre un tema que ens afecta a tots de manera tan directa. De sobte, ells, els que parlen pel poble i diuen al poble el que els convé, es trobaven que un 85% dels veïns els hi deien que no volen aquesta Superilla.

De sobte ells, sempre amb els "treballadors" a la boca, com a cuirassa argumental que ho justifica tot, davant d'un 95% dels treballadors de la zona que no volen la Superilla.

Ells, que havien menystingut els veïns, que els havien volgut enganyar i enredar des de l'inici, que havien convertit en paper de WC les signatures recollides contra el projecte, que havien volgut resoldre els problemes dels treballadors i pors a quedar-se sense feina instal·lant-los zones de pic-nic, i que havien ignorat i sabotejat "sin que se note el intento" la consulta veïnal, de sobte... estavellats contra la magnitud de les dades de participació i del que, amb total llibertat havien expressat els veïns.

Calia destruir aquesta realitat. I van entrar, per primer cop, a veure què havia passat. No ho van fer per estar interessats en el que havien expressat els veïns. Ho van fer buscant alguna cosa a la que agarrar-se per desprestigiar els veïns que l'havien organitzat. I van començar a discutir els perímetres de la votació, el cens de votants, les dades de participació, la legitimitat, etc.

Com una jauria s'hi van llençar amb aquesta única i obsessiva idea de desacreditar els organitzadors. Destruir la credibilitat dels veïns com a manera de seguir fugint, ignorant i negant una realitat aclaparadora.

L'organització ja ha explicat abastament qui ha pogut participar i com s'han fet les projeccions de participació.

Havien participat més veïns que en p.ex. la consulta veïnal que organitzà, amb gran desplegament de mitjans, l'Ajuntament de Barcelona pel tema del tramvia, i que tingué un 11,3% de participació. En el perímetre 1 de superilla i carrers immediatament perimetrals la participació va ser del 17%.

Curiós que aquests mateixos personatges, que van organitzar allò del "Multireferèndum", venien com un gran èxit que 30.000 persones hi haguessin participat A TOT CATALUNYA! A Barcelona, a les dues de la tarda, hi havien participat 10.000 persones sobre un cens de 1,5M de persones.

I clar, que quatre veïns arreplegats haguessin organitzat amb èxit de participació i amb uns resultats clamorosos una consulta popular, això els va col·lapsar. Observar-los era com veure aquells granaders de Napoleó després de la derrota de la batalla dels Cent Dies.

Gairebé sense alè el regidor del Districte, el "Comú" sr. Josep Maria Montaner, exhibia tota la seva prepotència i ignorància extrema, i s'atrevia a afirmar que la participació havia estat del 2%. Una autèntica animalada. I que això evidenciava que com que hi havia molta gent en contra, però també molta gent a favor, ells seguien a la seva, i no tocarien res de la Superilla.

De sobte qui sistemàticament ha menyspreat els veïns i les seves mobilitzacions, qui no havia volgut saber res de les signatures, i qui encara havia volgut saber menys d'aquesta consulta, s'interessava per la participació, per a desacreditar els veïns. Clar, qui no sap com s'ha organitzat la consulta, qui tenia dret a vot, com s'organitzava aquest vot i com es feia el recompte i la projecció de participació s'atrevia a dir aquesta ignomínia insultant del 2%.

Els veïns ja estem acostumats a que l'Ajuntament Colauer insulti i menystingui als veïns que s'atreveixen a discutir-los-hi alguna de les seves decisions. Però aquest ridícul del sr. Montaner és èpic. Encoge el ánimo por lo grandioso y por lo fatal.

Ai, la gauche divine i la seva superioritat moral!!!!! Montaner va coincidir amb Félix de Azúa a l'Escola d'Arquitectura. No sé si eren amics o no. Però tenen els mateixos tics.
  • Félix de Azúa insulta i menysprea tots els catalans (que som majoria) que volem decidir sobre el nostre futur, i ens nega tenir dret a decidir.
  • Josep Maria Montaner insulta i menysprea tots els poblenovins (que som majoria) que volem decidir sobre el nostre futur, i ens nega tenir dret a decidir.
Unes semblances, uns paral·lelismes, que altre cop "encogen el ánimo por lo grandioso y por lo fatal"

24 de maig 2017

Y nos llamaban locos...

Cantaba el gran José Luís Perales la crueldad de aquellos muchachos que llamaban loca a esa mujer que cuando su amor se fué (murió) ella seguía esperándolo. Decía la canción que la mujer gritaba "yo no estoy loca", y que si estuvo loca alguna vez fué por amor.

Hoy, aquí, en el Poblenou, esos muchachos crueles son la propaganda municipal y la de sus voceros, llamando locos a los vecinos del barrio.

Locos, nos dicen, "quereis coches y contaminación!" y nosotros les decimos que si alguna vez estuvimos locos fué por creer en un barrio para todos, sin vecinos de primera y vecinos de segunda, sin calles que concentren todo el tránsito y calles desertizadas.

Locos por defender que el barrio y la ciudad que queremos son un barrio y una ciudad que reparta cargas y beneficios. Locos por creer que no queremos beneficios propios si conllevan perjuicios directos a otros vecinos. Locos por creer que colapsando calles no solamente no se reduce la contaminación, sinó que se incrementa.

Pero ellos seguían llámandonos locos.

Locos porque sufrimos por los trabajadores que pierden su empleo. Locos porque sufrimos por ese vecino que montó un negocio con todos sus ahorros y ahora cada mes piensa va a ser el último y lo va a perder todo, no porque el negocio no le funcionara, sinó porque le han metido en un laberinto al que sus clientes no llegan.

Pero ellos seguían llamándonos locos a nosotros, a los vecinos.
Locos porque hartos de ser toreados por la telaraña de reuniones de cuatro gatos, ahora por un tema, ahora por otro, ahora con unos interlocutores, ahora con otros, en las que nunca se sabe qué se decide y después de lo cual nunca sabíamos donde se decían las cosas... los propios vecinos decidimos organizar una Consulta Veïnal.

Pero ellos seguían llamándonos locos a nosotros, a los vecinos, a los que no comulgábamos con sus mentiras.

Locos porque estoícamente aguantamos su desprecio. Locos nosotros, los que no recibimos subvenciones del ayuntamiento para hacer cómics insultando a los vecinos. Locos por resistir las presiones indecentes para doblegarnos a sus exigencias y querer celebrar las fiestas del barrio donde siempre se han vivido entre los vecinos. Locos por quedar fuera de sus subvenciones desesperadas para dar vida artificial al ghetto en el que han convertido algunas calles.

Pero ellos seguían llamándonos locos a nosotros, a los vecinos, a los que no comulgábamos con sus mentiras, a los que resistíamos con una idea de barrio y de ciudad.

Locos por tejer solidaridades entre vecinos, por amor a todo aquello que da sentido a ser barrio, a ser comunidad. Locos por no rendirnos a ser condenados sádicamente a padecer un proyecto que incluso ellos mismos consideran un fracaso. Locos por defender un urbanismo democrático, que no arroje a la cloaca centenares de miles de euros en pinturitas sobre el asfalto y se dedique a dignificar plazas, espacios y calles.

Aquellos muchachos del barrio de la canción de Perales la llamaban loca, la menospreciaban loca, porque despreciaban su amor. Hoy los muchachos del Ayuntamiento y sus voceros nos llaman locos, porque desprecian nuestra racionalidad, nuestra opinión, nuestra voz. Nos llaman locos porque desmontamos sus mentiras. Nos llaman locos porque queremos ser vecinos libres y no sumisos a sus antojos. Nos llaman locos, pero antes de llegar al poder y emborracharse con él nos hubieran llamado luchadores, activistas, etc.

Estos domingos de mayo las urnas en la Rambla del Poblenou no son ninguna locura. Son la expresión viva de un barrio comprometido, de unos vecinos que reclaman su derecho a tener voz y a ser escuchados.

Estos domingos de mayo las urnas en la Rambla del Poblenou condensan toda la historia de luchas vecinales del barrio. Por eso les avergüenzan y nos llaman locos. Ellos, los que se han apropiado de las instituciones y organizaciones vecinales para sofocar y acallar la voz de los vecinos.

VIVA LA LOCURA
VISCA LA GENT QUE ES REBEL·LA DAVANT L'INTENT DE DIVIDIR-NOS EN VEÏNS DE PRIMERA I VEÏNS DE SEGONA
AÚPA CON LA GENTE QUE SE ALZA CONTRA QUE TRATEN A NUESTRO BARRIO COMO A UN LABORATORIO Y A LOS VECINOS COMO A COBAYAS

VISCA EL POBLENOU

20 de maig 2017

Els Comuns: del propagandisme de la misèria a assumir -tunejat- l'argumentari xenòfob més clàssic

Ahir, sopar amb la bona gent de Catalans Lliures amb el professor Mas-Colell. No sóc del col·lectiu, tot i que hi simpatitzo, perquè tinc diferències ideològiques que ara no venen al cas com per formar-ne part.

Sí sóc molt fan del professor Mas-Colell, probablement una de les ments més privilegiades d'aquest país. Un autèntic luxe, una persona discreta amb una contribució decisiva a la realitat i el futur del nostre país.

El company que ahir el va presentar va esmentar unes paraules d'un dels altres nostres grans investigadors, dels nostres grans savis, el Dr. Joan Guinovart, president de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona), que parlava d’un triple miracle referint-se a Mas-Colell: “El primer és que decidís tornar dels Estats Units; el segon la seva contribució a posar en marxa la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i esdevenir conseller, i el tercer, que la seva tasca fos tan inqüestionable que el govern tripartit que va venir al darrere decidís seguir la seva línia.” 

A la seva ment privilegiada devem l'actual mapa d'universitats i recerca de Catalunya, un autèntic motor d'èxit, amb la creació de la Universitat Pompeu Fabra, amb la posada en marxa del programa ICREA (que ha permès captar un enorme talent internacional que ha multiplicat infinitament la inversió feta captant recursos i generant centenars de llocs de treball d'investigadors de primer nivell) i els centres CERCA.

Sí, hi va haver uns anys a Catalunya que políticament era possible fer coses així. Són aquells anys de desplegament del mapa universitari i de recerca, del model sanitari, del sistema escolar, de la Barcelona de Maragall que s'obria al mar i al món i esdevenia capital universal, etc.

Ara vivim els nostres dies presoners de tensió entre, per una banda, la il·lusió del procés per la independència, d'un nou estat, d'un país lliure i millor. I per una altra banda l'esgotadora misèria dels qui ho volen rebentar tot i dels qui els fan de tontos útils. 

Sí, parlo de la tensió que imprimeixen al dia a dia no els unionistes, sinó els propagandistes de la misèria, és a dir, els Colauers, els Comuns, i tot el seu món de mentides i manipulacions immorals.

Que la nostra societat no és perfecta és un fet. Com també ho és que no en coneixem cap que ho sigui o ho hagi estat. Que a la nostra societat hi ha problemes, també és un fet. Problemes que acompanyen la humanitat des de la seva existència i que mai ningú no ha pogut solucionar. Excepte, semblaria, ara, amb aquesta gent, els Comuns, que ens tracten a la resta de la humanitat com a responsables de tots els mals i s'erigeixen en posseïdors de la solució -fàcil- a tots aquests mals. Després de mil·lennis d'Humanitat, ves per on, la solució de tots els seus mals la tenen els nostres Comuns.

O potser no. Veiem alguns exemples:
Del plenari del Parlament d'aquesta setmana he pogut seguir-ne algunes intervencions. Una blasmava contra l'escola catalana. Escoltaves la intervenció i veies enormes camps de sòrdids barracons on els pares dipositen els seus fills que, amuntegats, no tenen cap opció d'aprendre res;i per això estem a la cua del món mundial en qualitat formativa. Ha replicat la consellera. Amb dades a la mà. Catalunya no només està per sobre de la mitjana de l'Estat, segons Pisa, sinó també per sobre de la mitjana de l'OCDE.

La inversió en ensenyament és, després de la de sanitat, la més alta del Govern Català. I tenim un sistema educatiu molt sòlid. Que podem millorar, sens dubte. De fet ja s'estan assentant les bases per fer-ho, per millorar. Són unes bases que no depenen per a res de que els nostres fills siguin educats en una escola feta d'elements prefabricats (que no barracons) o de totxana. Ni de que tinguem l'escola a tir de pedra o una mica més lluny. Ni tan sols dels ratis d'estudiants/professor. No. Tots els sistemes educatius més avançats del món tenen els seus fonaments de qualitat en la preparació i qualificació dels mestres. I aquí a Catalunya s'està revolucionant el procés formatiu dels nostres mestres. Hem passat d'escoles de magisteri on els futurs mestres podien accedir-hi suspenent matèries amb 4, a prestigiar i fer més exigent aquest procés formatiu dels mestres, fins i tot a través d'uns nous màsters d'especial qualificació. A Catalunya s'està treballant ja per l'escola de qualitat del futur.

Però hi ha una altra cosa que encara m'enerva més es negui, s'amagui, no es tingui en compte, per aquests propagandistes de la misèria. El nostre país va rebre en 10 anys, sí, en 10 anys (2000-2010), 1 milió de persones immigrades. Assumir i integrar en aquest temps rècord al nostre sistema educatiu la descomunal massa de nous escolars que aquests fluxes van implicar, i des de procedències tan heterogènies culturalment, va ser un repte formidable, de primera magnitud. I ho vam fer, i prou exitosament. I ara, un cop estabilitzada la població, el sistema educatiu es dispara en tots els indicadors de qualitat formativa.

Però això els propagandistes de la misèria ho neguen.

Una altra de les intervencions en el plenari d'aquesta setmana anava sobre universitats. I ha vingut a dibuixar un panorama a les nostres universitats d'una massiva i inhumana precarietat entre els docents. És conegut que en una de les 12 universitats que hi ha a Catalunya hi ha hagut un ús incorrecte d'una figura de professorat, prevista per a unes tasques docents molt determinades, el professorat associat. I això ara ha esdevingut un conflicte. El professorat associat és una persona que desenvolupa una activitat professional -sigui quina sigui- al marge de la Universitat, i és contractat per fer unes determinades hores de docència per traslladar a la formació dels alumnes elements d'especial transcendència pràctica, aplicada. La figura de professor associat no ha estat mai una via d'accés per la porta del darrere a la carrera acadèmica, que requereix sempre d'una acreditació de mèrits singular i de la concurrència pública de diversos candidats.

Doncs bé, per als propagandistes de la misèria si trobem un conflicte que pot afectar a 100-200 persones, això automàticament transforma la situació dels milers i milers d'acadèmics de les nostres universitats en "precària".

I no importa que en els propers anys estigui prevista la convocatòria anual de més de 300 places de professorat per a posicions permanents a les que hi podrà concórrer tothom que tingui mèrits suficients, i que seran assignades per tribunals independents. Això s'amaga i es propaga un escenari de misèria.

Més cruel va ser la intervenció d'un altre propagandista de la misèria fa uns mesos, arran de la notícia de l'increment de la dotació per a les beques menjador. Segons aquest home, que qualificava d'absolutament insuficient aquest increment, a Catalunya hi havia 300.000 nens en situació d'emergència alimentària. Traduït, el que aquest home estava dient és que a Catalunya 1 de cada 3 nens passa gana, té fam.

I a mi ja em perdonareu, perquè només que n'hi hagi un que estigui en risc de passar gana, hi hem d'abocar tots els recursos a l'abast, però no és cert que a Catalunya 1 de cada 3 nens passi gana. Això és una cruel mentida, que busca trencar-nos el cor manipulant la situació dels nostres més vulnerables.

Fa uns mesos també va ocupar totes les portades un problema social que va ser batejat com a "emergència habitacional". De sobte el nostre país també havia de fer front a una situació sense precedents, vet aquí qualificar-la d'emergència, relacionada amb l'accés a l'habitatge. I sí, és cert, l'accés a una vivenda digna és una de les coses que qualsevol societat hauria de poder garantir. Però quina era aquesta emergència habitacional? Ben bé no va ser quantificada mai, malgrat l'alarma social que va provocar. I el que és curiós és que com a tal "emergència" va desaparèixer, per a "reconvertir-se" en un nou conflicte: els preus dels lloguers i els turistes com a responsables.

Alguns inputs sobre aquest tema per entendre com funcionen els propagandistes de la misèria de Comuns i entorn, sense que aquesta denúncia que faig impliqui ignorar l'angoixa que provoca a la  nostra societat, en moltíssimes famílies, el tema de l'accés a una vivenda:

- simultàniament a l'esclat mediàtic de l'emergència "habitacional" vam tenir el tema de la crisi de refugiats i de la campanya "Refugees welcome". Per donar més consistència a que volíem acollir i estàvem preparats per acollir, els responsables de la campanya varen dir que hi havia "1.000 pisos preparats per acollir aquests refugiats". Jo em vaig preguntar, si estem enmig d'aquesta greu crisi de l'emergència habitacional, com és que mantenim 1.000 pisos buits a l'espera de l'arribada, que ningú sap quan es produirà, dels refugiats? No hi ha resposta, per ara. Tenim encara buits aquests pisos metre hi ha gent dormint pels carrers?

- Fa cosa de tres anys vivíem instal·lats diàriament en una altra d'aquestes "emergències", amb el tema dels desnonaments. Recordeu la senyora Colau acusant a Trias de ser-ne el responsable, perquè solucionar-ho només era qüestió de "voluntat política"? Recordeu aquelles mogudes sempre televisades amb Colau super-star sempre en primer pla, amb les víctimes? Doncs bé, si ara no les veieu no és perquè no n'hi hagi, atès que sota el mandat de la senyora Colau la cosa segueix igual que abans d'arribar-hi ella. Si no ho veieu és perquè ara mana la senyora Colau, i no hi ha ningú que faci dels problemes de la gent, l'argument de la seva immoral campanya electoral, com va fer la Colau. Ella, que va prometre que acabaria amb els desnonaments, que va acusar a Trias de no fer-ho per manca de voluntat política, ara que és alcaldessa, si eso ya tal i que no se'n parli gaire, perquè tot segueix igual que abans d'esdevenir alcaldessa.

- Per què hem passat de la PAH al Sindicat de llogaters, de l'emergència habitacional al conflicte del preu dels lloguers?
Molt fàcil: perquè solucionar l'emergència habitacional està en mans dels poders públics, singularment dels Ajuntaments, que són els que tenen sòl i recursos per fer habitatge social. Per tant, en lògica colauer, dels Comuns, ara que han assolit el poder municipal a Barcelona, calia fugir d'un frame que els visualitza a ells com a responsables. Calia, a tota màquina, trobar un nou culpable. I ja l'han trobat: el preu dels lloguers i el turisme com a responsable del seu increment. Que això sigui rotundament fals, com ha demostrat l'economista Ivan Aguilar, això no importa. L'important és el relat de misèria i de culpables tercers que ells, els Comuns, poden generar.

I si us hi fixeu, el relat és idèntic: a la PAH hi havia un subjecte (la família/la vivenda), una amenaça (el desnonament) i un culpable (la banca). Ara han eixamplat el focus i han passat de la vivenda al barri, l'amenaça és "que ens facin fora dels nostres barris" i, novament, uns culpables perfectament identificats: aquest cop els estrangers-turistes.

I així arribem al Sindicat de llogaters. Darrere del qual, altre cop, l'Observatori DESC, el mateix que cada any inunden de quantioses subvencions, que serveixen no per oferir solucions a la gent, sinó per a la propaganda política, una de les menjadores més grans de tot aquest món. Recordem que de l'observatori DESC rebia el seu sou mensual la senyora Colau, no per treballar, sinó per fer d'activista, és a dir, que via DESC i amb els diners de tots es va finançar la seva campanya electoral. 

Els Comuns abraçant, en la seva follia demagògica, l'argumentari de "primer els de casa"
El salt en el buit que estan protagonitzant els Comuns els ha portat a un terreny argumental colindant amb la xenofòbia. Diuen "no més expulsions dels NOSTRES barris".

Segons aquest relat, hi ha uns malvats que ens estan "expulsant" i ara ho fan no de la nostra casa, sinó dels "nostres" barris. Es patrimonialitza el barri, per origen, per haver-hi arribat primer. I s'assenyala als que venen, als estrangers, en aquest cas turistes com a responsables de l'expulsió. No volem estrangers (turistes), perquè ens expulsen dels nostres barris. I això ho defensen, evidentment, basant-se en el dret xenòfob de "primer, els de casa". Jo que sóc de casa, jo que estic en el "meu/nostre" barri, tinc un dret preferent sobre un tercer.

Ara assenyalen uns estrangers-turistes. Però aquest discurs només té a un mil·límetre assenyalar a l'estranger-immigrant. A Barcelona hi ha uns 14.700 pisos/apartaments per a estrangers-turistes. Representen aproximadament un 2,3% del tot de llars. Però en canvi n'hi ha 56.000 ocupades per estrangers-immigrants. Si primer els de casa, si l'objectiu és evitar que ens expulsin dels NOSTRES barris, l'impacte sobre el preu del lloguer i el seu abaratament seria infinitament més gran si enlloc d'anar contra els estrangers-turistes van contra els estrangers-immigrats.

 La capacitat de manipulació i de mentida dels Comuns desborda qualsevol exemple que els hagi precedit, fins al punt d'adoptar, previ un mínim maquillatge, els arguments més clàssics de la xenofòbia. I la seva incompetència és el que està al darrere d'aquest increment de preus. Hi ha moltes coses que des de l'Ajuntament es poden fer i que implicarien invertir la tendència alcista de lloguers i compravendes, que és una cosa que cal perquè és una evidència crítica la dissociació amb l'escala salarial del nostre país. I la vivenda és una d'aquestes qüestions cabdals per al benestar d'una societat.

Però el que és absolutament vergonyós és com s'escapoleixen els Comuns de les seves responsabilitats, com fabriquen nous relats i nous enemics i com, en aquesta immoral manera de fer política, fins i tot no tenen cap tabú en assumir com a propis, convenientment tunejats, arguments clàssics del discurs xenòfob a tota Europa.