31 de jul. 2017

ESTEM PREPARATS: Independència i Política de Defensa a Catalunya . Anàlisi de l'enquesta SEM/GESOP

Avui hem conegut els resultats d'una de les enquestes més importants, més necessàries i de la que més aprenentatges podem treure en aquest decisiu tram fins el referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre. M'estic referint, evidentment, a l'enquesta GESOP, encarregada per la Societat d’Estudis Militars (SEM), al voltant de la percepció social sobre la política de defensa en el futur Estat Català.

Els resultats de l'enquesta ens permeten descriure amb molta precisió quina és la voluntat de la nostra societat en relació als temes cabdals a partir dels quals Catalunya pot configurar la seva política de defensa. I la millor notícia possible és que la majoria de la societat catalana vol que la configurem en termes perfectament equiparables als que correspon a un país de l'Europa Occidental com és el nostre i dels nostres veïns i aliats.

La majoria de la societat catalana vol que la Catalunya independent disposi d'unes forces de defensa equiparables a les d'altres països europeus (47% vs 40% que no), unes forces armades que participin en missions de pau internacionals (70,9% vs 19% que no) i que seguim sent membres de l'OTAN (53% vs 30% que no). És, clarament, el retrat d'una societat madura, perfectament preparada per a la independència i plenament conscient de les nostres responsabilitat, tant internes (en relació al nostre propi país), com externes, amb els nostres aliats, en el context internacional.

És, a més, una dada sòlida, no només pels percentatges de majories que obté, sinó per la "qualitat" social i política que configura aquesta majoria: la seva transeversalitat. I també perquè s'obté en un context en el que en aquest país l'únic discurs que s'ha fet ha estat el de no tenir forces de defensa. Fins fa quatre dies, amb la presentació del llibre coral sobre com podria ser la política de defensa a una Catalunya independent, titulat precisament “Política de defensa i Estat propi”, aquest tema havia estat tabú, gairebé criminalitzat.

I l’enquesta ens diu: estem preparats, i sabrem estar a l’alçada!

Fixem-nos que voler o no voler tenir forces de defensa no és una qüestió ideològica, sinó profundament transversal: en una escala ideològica que contempla les posicions esquerra-centre esquerra-centre-centre dreta-dreta, el Sí és majoritari a totes les opcions i gairebé idèntic en %, amb una forquilla que va del 52,1% de més Sí entre els qui es defineixen de centre-esquerra fins el 48,2 de menys Sí, entre els de "esquerra". Amb prou feines 4 punts de diferència. Entre aquests dos valors se situen la resta d'opcions d'adscripció ideològica (51% dels de centre i centre dreta) i 49,3 dels de dreta.

El Sí a unes forces armades en una Catalunya independent també és majoritari entre els votants de tots els partits excepte els de la CUP. Els resultats %Sí / %No per partits són clars: 54/40,2 entre els votants de JxSí, 48,3/37 entre els del PSC, 46,1/45,8 entre els de CSQEP, 46/43,9 entre els de C's, 39,1/33,6 entre els del PP i finalment el 29,9/64,8 de la CUP.

Evidències en relació al procés en el que estem i que ens ha de portar al referèndum i, de guanyar el Sí, a la proclamació de la independència i la constitució de l'Estat català. 

- Els propers mesos, el temps que calgui, ens hem de centrar en fer la independència. No té cap mena de sentit que solapem un "procés constituent" al procés d'independència i de posada en marxa del nou Estat. Ens hem de centrar en el que és cabdal. I no ens hem de distreure en debats ideològics que inevitablement van associats a processos constituents, de models de país. Ara en tenim prou amb el corpus bàsic i fonamental, de democràcia i de drets humans, i amb la normativa catalana vigent, que hauria de seguir així fins finalitzar el procés de creació del nou Estat, i en tot cas les noves normatives que calgui fer amb caràcter urgent, haurien de tenir la màxima neutralitat ideològica.

Recordeu la constitució que va impulsar i elaborar el jutge Santi Vidal? Definia Catalunya com “un territori lliure d'exèrcit i forces armades". Doncs no, la primera vegada que s'ha preguntat als catalans sobre aquest tema, majoritàriament estan a favor de tenir unes forces armades pròpies. Per tant estalviem-nos debats estèrils. Aquests debats els haurem de tenir un cop finalitzi la fase de creació del nou Estat i iniciem el procés constituent.

- En el procés constituent del nou Estat Català hi hauran de participar tots els catalans, hagin estat a favor o en contra de la independència. Des del minut 1 del nou Estat, tots serem ciutadans de la nova República Catalana, i tots tindrem idèntic dret a participar en aquest procés constituent. No podem, en cap cas, tirar pel dret els del Sí en aquestes coses. I aquesta idea em porta a la següent reflexió, que crec que queda molt ben il·lustrada en aquesta enquesta.

La primera enquesta formulada i resposta en termes del nou país
Quan he llegit els resultats de l'enquesta he tingut una doble emoció. Primer, pels resultats. I segon, per la participació. És potser la primera vegada que s'ha fet seure a votants de totes les forces polítiques, de totes les ideologies, i no se'ls ha preguntat si votarien al referèndum i si votarien Sí/No.

Per primera vegada l'enquesta se situa en un escenari futur, i demana a l'enquestat que se situï en una Catalunya independent, i ens digui com se la imagina en relació a aquestes tres coses tan concretes: tenir o no tenir forces de defensa, seguir formant part de l'OTAN i intervenir en missions internacionals. I és brutal, perquè el % de resposta, en tothom, és altíssim. Poca gent s'ha refugiat en el no respondre, en el no sap, per fugir d'un escenari que ara mateix no li plau. Dit d’una altra manera: un votant del PSC o del PP pot estar en contra de la independència, però és prou responsable com per voler que una Catalunya independent formi part de l’OTAN. El matís és important i, per a mi, enormement cabdal. És un matís inclusiu, de país normal.

Ens hem de preparar per a aquest nou "nosaltres" que naixerà amb la independència.
De les tres preguntes, la que ha tingut uns resultats per a mi més sorprenents és la que plantejava als enquestats si volien que CAT seguís sent membre de l'OTAN. També hem hagut de sentir dir de tot, en relació a aquest tema, però la primera vegada que es pregunta a la gent els resultats són d'una rotunditat espectacular: un 53,1% que Sí i un 30,3% que No. És a dir, 23 punts de diferència a favor de romandre a l'OTAN.

I una vegada més una dada tremendament sòlida, perquè el Sí és majoritari en totes les ideologies (amb una forquilla del 64% els més favorables -els que s'ubiquen al centre- i del 50,6% on "menys" suport té el Sí, entre els d'esquerra). Però també és l'opció majoritària entre els votants de tots els partits polítics (excepte entre els de la CUP): 61,6/28,5 entre els de Junts pel Sí, 55,3/27,2 entre els del PSC, 54,3/26 entre els del PP, 53,8/37,9 entre els de C’s, 48/40,7 entre els de CSQEP, 38,4/53,1 entre els de la CUP

Això ens evidencia que el país que serem no el podem establir ara, quan l’estem fent, quan estem treballant per donar-nos l’oportunitat de poder decidir totes aquestes coses. Amb la independència es refarà absolutament tot l’espectre polític, es mourà molt, es reordenarà. El país d’avui és el que lluita per la independència. I el país de demà és el que gestionarà la llibertat guanyada per decidir com volem ser. Mentre tant, enquestes com la d’avui ens ensenyen que de vegades vivim atrapats en mites, falsos debats i estereotips. La societat catalana d’avui està preparada per a la independència, i és prou madura per ser conscient de tot el que implica, per responsabilitat, una bona política de defensa i complir amb els nostres compromisos amb els nostres aliats.

DONEC PERFICIAM

28 de jul. 2017

El que va de Barcelona 1992 a la Catalunya de l'1-O 2017

Aquesta setmana ha fet 25 anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquell 1992 van passar moltes coses i va representar moltes coses. Fa 25 anys difícilment ens hauríem imaginat ser on avui som, a dos mesos d'un referèndum d'autodeterminació. I probablement tampoc ens hauríem imaginat que la Guàrdia Civil continuaria irrompent a les nostres vides per reprimir-nos.

25 anys en els que l'independentisme ha viscut una evolució espectacular, passant de ser una opció pràcticament testimonial a ser l'opció política central i majoritària socialment del nostre país.

25 anys en els que l'estat espanyol ha patit una involució extraordinària. L'any 92 aquell ADN repressor que sempre ha tingut es manifestava amb extrema duresa, però convivia amb un Estat que semblava evolucionar i obrir-se econòmicament, socialment, internacionalment, des de la negra nit del franquisme. Avui, 25 anys després, tota aquella obertura del 92 ha desaparegut, i l'estat espanyol és ja, únicament, un aparell repressor, demofòbic i institucionalment podrit fins l'últim dels seus racons.

Barcelona 1992
L'any 1992 jo ja era un jove veterà militant independentista. Havia passat per La Crida a la Solidaritat, havia participat en la Crida Nacional a ERC, havia estat activista universitari amb la FNEC, de la que en vaig ser coordinador de la Facultat de Dret de la UB, Coordinador de la UB i vicepresident, i havia estat representant dels estudiants al Consell d'Estudis de la Facultat, el Claustre de la UB, la seva Junta de Govern i el seu Consell Social.

Aquell any 1992 era el coordinador tècnic del Comitè Olímpic de Catalunya. Sí, aquell 92 -de fet des de la nominació olímpica- que hi havia un munt de gent i no poques federacions esportives treballant pel reconeixement internacional de l'esport català. Vam perdre la batalla del nostre reconeixement per poder participar als Jocs Olímpics de Barcelona (empresa impossible amb un franquista com Samaranch president del CIO), però ni un sol dia de la Barcelona dels dies previs als Jocs i durant els Jocs no vam deixar de treballar per donar a conèixer Catalunya, les nostres aspiracions nacionals i esportives, etc. 

Aquell 92 jo també era membre del Casal Independentista de Les Corts, de fet n'havia estat un dels seus fundadors i, tot i que simbòlicament, als simples efectes d'inscripció associativa, n'era el President. El nostre Casal, el de Les Corts, i el de Sants (fundat anys abans que el nostre) van ser dues de les primeres experiències d'activisme de base indy transversal i local.

I sí, aquell 92 hi va haver la terrible redada de Garzón contra l'independentisme català. Van començar a caure detinguts amics i camarades. Ens arribaven notícies de les tortures que patien. Ens arribaven notícies que seguien buscant gent. I tots vam participar, ens vam implicar, fins al coll, en la xarxa antirepressiva i de solidaritat. Fins i tot en molts casos a risc de convertir-se en objectiu de la repressió.

Aquella redada va tenir un impacte molt gran en l'independentisme. Va implicar un horror vital difícilment imaginable per a tots els qui la van patir en primera persona, un horror que amb prou feines van poder superar amb el reconeixement del Tribunal Europeu dels Drets Humans de les tortures que havien patit i que formaven part d'una estratègia d'estat i havien comptat amb la complicitat judicial, que davant les denúncies, sempre mirà a una altra banda.

Però jo crec que d'alguna manera la sacsejada del 92 va accelerar la maduració política d'un independentisme políticament testimonial, socialment folcloritzat, i absolutament mancat de cap estratègia, tàctica i full de ruta. Part d'aquella maduració implicà un fet cabdal per poder arribar on hem arribat ara: l'abandonament de qualsevol vel·leïtat en relació a la violència o la lluita armada. Per a mi aquell procés iniciat el 1991 i que no va finalitzar completament fins el 1995 de que l'independentisme que encara reivindicava la lluita armada deixés les armes i es disolgués, abandonés tota estratègia o actuació violenta, és un dels fets clau per explicar on hem pogut arribar.

No va ser un procés fàcil. Però els qui des de sempre havíem estat i no contemplàvem cap altre escenari que la no-violència (en el meu cas per conviccions personals, per la meva formació en els entorns dels moviments cristians), aquest procés el vam viure amb una gran esperança, que amb el temps s'ha vist era fundada, de que -més enllà dels factors ètics i morals, que són els primers- això permetria créixer l'independentisme.

Perquè necessitàvem créixer. L'entrada de parlamentaris del nou independentisme al Parlament via ERC després de la Crida Nacional a ERC, ja assenyalava el camí, però estàvem a anys llum de la centralitat i majoria social.

Del 92 al 2017, paral·lelismes i, sobretot, canvis fins l'hegemonia independentista
Aquell 92 per primera vegada alguns companys perseguits en la redada contra l'independentisme es van entregar a la comissaria de Mossos d'Esquadra del Passeig Pujades, en un intent d'evitar ser capturats i torturats -com era sistemàtic- per la Guàrdia Civil. Aquell 92 vam haver d'acudir més d'un cop davant els quarters de la Guàrdia Civil a BCN (p.ex. el de Travessera de Les Corts) per manifestar el nostre suport als detinguts, exigir un tracte digne, denunciar les tortures i l'arbitrarietat de les detencions.

I ves per on, quan ja ens pensàvem que això formava part del passat, aquest estiu del 2017, 25 anys després, la Guàrdia Civil torna a desembarcar a Catalunya en una nova cacera contra persones compromeses amb el procés independentista.

Però tot i els paral·lelismes, aquest mateix fet, amb aquests mateixos protagonistes, ha posat de manifest l'espectacular canvi que ha viscut el nostre país i l'independentisme en aquests 25 anys. Si el 1992 l'independentisme era testimonial i els joves que detenia la Guàrdia Civil militants anònims fàcilment estigmatitzables, avui, 25 anys després, el 2017, l'independentisme és la força política central i majoritària del país. Fins al punt que l'independentisme governa el país. I fins al punt que ara la intervenció de la Guàrdia Civil no han estat detencions, sinó citacions i requeriments, i no a joves anònims, sinó a membres del Govern, o de la més alta administració del Govern de Catalunya.

La Guàrdia Civil segueix sent aquest cos tan singular de l'estat espanyol que encarna com poques coses l'ADN repressiu d'aquest estat podrit. La Guàrdia Civil, la dipositària de la repressió interna més salvatge durant el franquisme, l'avantguarda colpista del 1981, la impunement protagonista del caso Almería, la sistemàtica torturadora de qualsevol dissidència, si convé fins a la mort, com en el cas de Mikel Zabalza. Amb quarters com el d'Intxaurrondo, forats negres al marge de tot i des d'on s'organitzava la guerra bruta i sanguinària dels GAL. La de la cal viva. La Guàrdia Civil de la redada del 92. I ara la Guardia Civil del 2017 de la cacera demofòbica contra el procés. TODO POR LA PATRIA

En aquests 25 anys la Guardia Civil no ha canviat. Però nosaltres sí. Ara tot el nostre projecte i actuació són exemplarment democràtics, pacífics, cívics. Ara som majoria social i política, i governem. Ara la nostra reivindicació té una força icònica indestructible: unes urnes. Ara la repressió de la Guardia Civil apunta a persones a les que acusen de fer un web explicant com votar, a persones que han aplegat la societat civil per debatre i buscar consensos per aconseguir pactar un referèndum amb l'estat.

I ara, tot i no ignorar el forat negre i la història negra que acompanya les actuacions de la Guardia Civil, no tenim por. La nostra determinació i convenciment en el que estem fent, en la legitimitat democràtica que ens assisteix i la nostra consciència plena de ser els dipositaris d'una responsabilitat i oportunitats històriques... vencen qualsevol por o temor. I aquest és el gran canvi, que ens fa invencibles.

Per acabar aquest article em permetreu compartir amb vosaltres una reflexió. 
No hi heu trobat a faltar res, en tot això que he estat explicant fins ara? No us ha semblat que tot aquest relat, que pot semblar molt coherent en ell mateix, està mancat d'alguna "coseta"... com podria ser p.ex. una certa contextualització o ubicació en tot el que estava passant aquell 92?

La ciutat, Barcelona, i en general el país, estaven vivint una transformació extraordinària, excepcional. I els independentistes n'estaven totalment al marge. O pitjor encara, ens hi oposàvem, des del nostre NO als Jocs Olímpics. M'ho he preguntat moltes vegades "per què ens vam oposar com ho vam fer als Jocs?". Hi ha una resposta, però que amb el temps m'ha semblat cada cop més insuficient: hi vèiem una maniobra espanyolitzadora. I és evident que hi era, que hi havia un pòsit "espanyolitzador", alimentat també per actuacions municipals tan incomprensibles -llavors i encara més ara- com p.ex. canviar l'escut de la ciutat, adoptar el de dos pals a cada quadrat enlloc de la quatribarrada, i el que és pitjor, amb un disseny en el que els dos pals vermells creixien tant que es menjaven escandalosament el groc de les vores exteriors, de manera que allò semblava directament una bandera espanyola.

Potser n'hi havia alguns altres, d'arguments, però quasi que em fa vergonya esmentar-los, perquè eren tan retrògrads, tan conservadors des d'un punt de vista de por al canvi...

I vet aquí la pregunta que em mena a aquesta reflexió: com és que no vam saber veure l'espectacular força transformadora que s'havia desfermat des de la nominació olímpica? Com és que li vam tenir por? Com és que no vam ser capaços de participar d'aquella creativitat i ambició de ciutat i de país que va impregnar-ho tot?

Vam arribar a la nominació olímpica amb la Barcelona grisa i desestructurada que ens deixà el porciolisme. I vam sortir dels Jocs Olímpics amb una Barcelona actualitzada a una velocitat de vertigen, que potser sí va deixar-hi, en aquest trànsit, alguns elements castissos i fins i tot emblemàtics de la ciutat, però que va obrir les rondes, que va recuperar el port, que va soterrar el tren pel litoral, que s'obrí al mar, que construí un nou barri d'un urbanisme meravellós, com és la Vila Olímpica, que recuperà la muntanya de Montjuïc i la Vall d'Hebron. Una Barcelona, a més, que va saber exercir de capital, i que compartí els Jocs amb diferents subseus arreu del país: Castelldefels, la Seu d'Urgell, Terrassa, Badalona, Reus, etc.

Ciutat i país, desprenien una energia formidables, aconseguien el miracle de treure la millor força transformadora que romania al nostre interior. I entràvem directament al mapa del món. I els símbols de Catalunya no van ser bandejats.

No, no trobo una resposta que em resulti mínimament convincent a la pregunta de per què ens hi vam oposar com ho vam fer, i d'entrada, als Jocs Olímpics.

I ara -quines ironies té la vida i la història, oi?- tota aquella ambició transformadora del 92 només la té, ha quedat dipositada, en l'independentisme. L'independentisme és, a la Barcelona i a la Catalunya d'avui, el gran motor transformador del país, l'únic gran projecte polític amb ambició de país i de ciutat. 

Barcelona 92 va tenir al darrere l'Ajuntament de BCN, la Generalitat, l'Estat, les diputacions, la societat civil, els voluntaris... Tothom va compartir aquesta energia i creativitat transformadores, tothom va compartir aquesta ambició de ciutat i de país. Realment allò va ser un retrat del que podia haver estat, però que ja mai més fou, una natura política morta, un miratge.

La realitat d'un estat podrit, controlat per una casta extractiva, centralitzadora i profundament demofòbica, fins al punt d'haver portat l'Estat espanyol a la seva descomposició s'ha acabat imposant. I ja no hi ha marxa enrere. Potser n'hi hauria pogut haver fa 10 anys. Ara ja no.

Ara tota l'energia transformadora del país està a l'independentisme. Ara tota la nostra ambició com a país i societat està a les files independentistes. Tant de bo algun dia, ben aviat, aquests que ara s'oposen ferotgement al referèndum, a la democràcia, a la independència, es preguntin:
com és que no vam saber veure l'espectacular força transformadora que s'havia desfermat amb el referèndum i el procés independentista? Com és que li vam tenir por? Com és que no vam ser capaços de participar d'aquella creativitat i ambició de país que va impregnar-ho tot?

El futur és de tots. Però el futur depèn de la nostra ambició transformadora, creativa i emprenedora. I aquesta és una lliçó de Barcelona 92 que hem après els independentistes. Tant de bo els qui no ho tenen clar o s'oposen a la independència es plantegin aquestes preguntes i reflexions, com hem fet nosaltres, abans de l'1-O.

DONEC PERFICIAM



23 de jul. 2017

Tot el peix venut. O de com l'estupidesa d'un estat podrit, l'espanyol, va fer inevitable, segura, la independència

Segon baròmetre d'opinió política del CEO de l'any 2017. Com sempre dic, la més important i millor enquesta que es fa a Catalunya.

Des del punt de vista del que és una enquesta, és la que més informació ens aporta de totes les que es fan a Catalunya. La que és més fiable, com a enquesta.

Tornem-hi. No deixa de ser una enquesta. És una visió sobre la percepció social al voltant d'una sèrie de temes. Una percepció alhora interessant i alhora limitada sobre la nostra societat. No ho perdem mai de vista: estem parlant d'una enquesta.

Jo situaria tres elements cabdals abans d'analitzar-la:

- com a enquesta, està sotmesa a uns marges d'error (2,5) que fa que mai puguem analitzar les variacions en relació a enquestes prèvies sense tenir-ho en compte. Variacions per sota d'aquest 2,5 estan dins el marge d'error, i per tant són poc significatives en termes demoscòpics

- com a enquesta sí que ens aporta unes tendències al llarg del temps que ens permeten fer-ne una lectura en termes de consistència i evolució.

- com a enquesta sí que ens permet, mirant els seus resultats des de diferents punts de vista, construir un relat del que està passant al nostre país.

0. La meva visió del país que ens proporciona l'enquesta:
El nostre país és molt complex. Això és una evidència també demoscòpica.

La situació en la que estem és una conseqüència directa per part de l'estat espanyol d'ignorar aquesta complexitat.

La ignorància de la complexitat és el que ens aboca a un escenari inevitable: la independència de Catalunya.

Si em poso en la pell de qualsevol analista internacional neutral sobre el que està passant a Catalunya, la meva conclusió sempre seria que Catalunya esdevindrà inevitablement un estat independent com a conseqüència de l'estupidesa de l'Estat Espanyol, de la seva incapacitat de llegir adequadament la complexitat de la societat catalana i de, conseqüència d'aquesta estupidesa i incapacitat, plantejar cap mena de proposta política que impedís convertir l'independentisme en l'opció majoritària en termes de suport democràtic.

L'estat espanyol ha ignorat sistemàticament el que és una expressió política que ha anat creixent amb el pas del temps, la de la independència de Catalunya.

No només ha ignorat aquesta realitat, sinó que també ha ignorat les causes profundes que han menat la societat catalana a aquest posicionament.

1. Tot el peix venut

Des de fa temps els resultats demoscòpics són pràcticament clavats enquesta rere enquesta, ens expressen un mateix retrat social. Les variacions que es produeixen, en les qüestions bàsiques, d'una enquesta a una altra estan totes dins del marge d'error de l'enquesta (2,5).

Això, com a independentista, em permet dues lectures, una positiva i una negativa.

- l'independentisme és l'opció majoritària socialment. I ho seguirà sent. Ho és sòlidament. Molt sòlidament.

- l'independentisme fa temps que ha deixat de "fer independentistes". Això ja ho he explicat alguna vegada. Va arribar un moment que vam dedicar totes les nostres energies a debats purament interns, a intentar assegurar uns mínims dins la majoria parlamentària pro-independència. El diabòlic resultat del 27S i la dependència de la CUP ho explica. Ara hem arribat al final del tram com hauríem d'haver començat. Però aquest trajecte, aquests 18 mesos en els que tot ha estat penjant sempre d'un fil, que si teníem President o no, que si teníem pressupostos o no, etc. Tot això han estat mesos perduts per fer independentisme. Per sort no hem perdut independentistes pel camí (cosa que podia haver passat), i l'independentisem segueix sent l'opció social i política majoritària. Però no n'hem afegit. I ara, a dos mesos de l'1-O, tot el peix està venut. Fa molts mesos que ho està.

2. El referèndum: una fita democràtica compartida pel 71,4% de la població

No hi ha cap dubte: la societat catalana vol sortir de l'actual situació democràticament, amb un referèndum. Fins a un 71,4% de la societat ho vol així.

Aquesta és una realitat abassegadora. Aquí és on l'estat espanyol va començar a perdre, clamorosament, la seva possibilitat de combatre eficaçment l'independentisme: negant a la societat catalana el que d'una manera tan transversal comparteix: la voluntat de poder decidir.

Després, dins d'aquesta majoria del 71% que vol el referèndum ens trobem diferències, cert. Un 48% el vol Sí o Sí, és a dir, unilateral o acordat. I un 23,4% el vol acordat amb l'estat. Però el vol.

Des d'aquest punt de vista l'1-O connecta clarament amb les aspiracions majoritàries de la societat: votar, decidir en referèndum el nostre futur, ni que sigui per seguir com ara estem, perquè el referèndum també recull un amplíssim suport en el pinyol unionista: un 42,9% de votants de C's, un 55,4% de PSC i un 33,9% de PP.

També en l'àmbit de CSQEP el xoc entre el seu electorat i la seva direcció política és sagnant. Malgrat la incessant campanya en contra de la convocatòria de Coscu i Rabell i de les rissites de superioritat i nervisosisme de Domènech i Colau, tot per posar-se de perfil com si això no anés amb ells, un 45,6% dels votants defense referèndum unilateral, més que el 30% que el defensa pactat.

3. Voler/no voler la independència vs Votar/no votar la independència

Sens dubte el tema estrella d'aquest 2n BOP del CEO del 2017 ha estat la diferència de resultats que projecten dues preguntes diferents:

- vostè vol la independència

- què votarà al referèndum

El comportament diferencial dels enquestats en dues preguntes així ja el vaig analitzar arran dues enquestes simultànies que vàrem tenir el 2016: el baròmetre de l'ICPS i el baròmetre del CEO. El CEO llavors només preguntava si "volia" la independència. L'ICPS preguntava que si hi hagués un referèndum què votaria.

Llavors, com ara, aquest comportament diferencial en el NO era la dada que més cridava l'atenció. Llavors un 45,1% d'enquestats CEO (vol la indy) deien que no, però només un 33,8% d'enquestats ICPS (votaria la indy) deien que no.

Ara, en la mateixa enquesta, la mateixa mostra, un 49,4% diuen que no voldrien que Catalunya esdevingui un país independent, mentre que només un 23,47% votarien en contra.

La complexitat de l'anàlisi del NO s'ha incrementat. Si en aquell primer anàlisi CEO-ICPS, la variable de la consigna "no anar a votar a un referèndum unilateral" no existia, ara, amb aquest CEO sí que existeix. Fixem-nos, doncs, que la consigna té un impacte de 10 punts.

Interpretant conjuntament doncs, aquesta realitat, la que ens va proporcionar l'anàlisi CEO-ICPS i la que ens proporciona el CEO ara en una única enquesta, ens trobem amb dues grans motivacions entre el NO per no votar:

- una part de la nostra societat, preguntada, apel·lada a la seva esfera més personal, més íntima, diu que prefereix Catalunya no esdevingui un estat independent, però no es mostra disposada a mobilitzar-se contra la independència. És el que explica pràcticament el 50% del No que no vol la indy però que no votarà contra la indy.

- una altra part de la societat que no vol la indy, no anirà a votar perquè no vol participar en un referèndum com el que s'ha plantejat. És la part del NO que segueix estríctament la consigna de pinyol unionista.

I encara una tercera variable, tot i que percentualment amb menor impacte. Una part del "NO" a voldria que Catalunya fos un estat independent, també es transfereix al Sí. Petita, però hi és. Només així s'explica que a la pregunta múltiple sobre com creuen els enquestats hauria de ser CAT, l'estat independent tingui el 34,7% però en la resposta a què votaria en referèndum, tinguem el 39%. Una part del vot d'altres opcions, especialment la federal, es decanta, tot i que en petit %, però es decanta, cap al Sí davant unes urnes en que ha de triar quedar-se com està o votar Sí/No a la indy. No voldrien, però si ha de triar, votarien Sí.

Per tant el posicionament del NO veiem és més complexe que el del Sí, i inclou, una varietat poc monolítica de posicionaments, des del NO granític a un NO que a l'hora de votar pot esdevenir sí. Això explica perquè passem d'un 49% que no voldria una Catalunya estat independent a només aquest 23,47% que hi votaria en contra.

I que això estigui passant, no en tinc cap dubte, és gràcies a l'estupidesa de l'estat espanyol, que és capaç, per la seva obtusa actitud demofòbic a desmobilitzar una part del no i fins i tot a transformar-lo en Sí.

4. El sí a la independència: majoritari i sòlid
Anem acabant aquesta anàlisi del BOP del CEO, anem al que, a dos mesos de l'1-O és la pregunta clau: quin suport té la independència?

El CEO ho expressa molt clarament.

- Un 39% dels enquestats aniran a votar i votaran SÍ a la independència.

- Un 23,47% dels enquestats aniran a votar i votaran NO a la independència

En termes de projecció d'aquesta intenció de vot sobre participació (és a dir, sobre els resultats concrets del referèndum, en el que no es compta l'abstenció), això implica un 57,8% de Sí vs un 34,8% de No.

La fortalesa del Sí és molt clara. Ja hem vist abans que un 34,7% dels enquestats en la resposta múltiple sobre les diferents formes d'articular políticament CAT opten per un estat independent.

Però també veiem com electoralment, les forces que donen suport a la independència (Junts pel Sí i CUP) segueixen tenint majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Per tant, ja sigui davant unes urnes de referèndum, ja sigui davant unes urnes d'eleccions, el suport a la independència és el socialment majoritari.

Com ens expliquem, doncs, que si l'enquesta reflecteix que a la pregunta "vostè vol que Catalunya esdevingui un estat independent?" un 49,4% respon que NO, que no ho voldrien, en totes les convocatòries democràtiques a les que podem ser convocats (referèndum/eleccions), el Sí a la independència sigui majoritari?

No és una pregunta fàcil. I cal treballar-hi.

D'entrada, coses que ja hem vist. El NO de la pregunta volitiva té una complexitat i diversitat interna molt gran. És evident que hi ha un pinyol del NO, un No rotund a la independència, que jo m'atreveixo a quantificar en un 33-35% dels enquestats. És el No que votaria No en el referèndum i és el No que no votarà seguint les consignes dels partits nuclears del NO. Això suma aproximadament aquest 33-35%.

Però després hi ha un NO plural davant les urnes que és No a la pregunta sobre si voldria, però que no s'articula en termes d'oposició a la independència i que fins i tot es desplaça, davant una convocatòria de referèndum, al Sí. És el NO dels qui no la voldrien però no pensen oposar-s'hi (aquí hi ha moltes raons familiars, sentimentals, d'adhesió d'identitat, etc.). I és el NO dels qui no la voldrien, perquè tenen altres opcions polítiques per a CAT, com el federalisme, però que davant unes urnes i l'absència d'alternatives, votarien Sí.

L'evidència de la pluralitat del NO és una cosa que el Sí també hauria de cuidar.

Què és el que ha fet molt bé el Sí per a aquesta solidesa que expressa en tota possible manifestació democràtica? Al meu entendre, saber llegir els temps i oferir una opció clara, davant la qual no hi ha hagut mai cap alternativa, tot el contrari.

Fixem-nos que majoritàriament la societat catalana s'expressa en termes d'insatisfacció amb el nivell d'autogovern assolit, per insuficient. Un 62% així ho diuen.

L'independentisme és l'única opció que en aquests moments hi ha damunt la taula que ofereix una sortida a aquesta aspiració. Hem deixat de ser una sortida estrambòtica, utòpica. I ens hem visulitzat com la sortida central del gruix majoritari de la societat. Ens hem visualitzat com una sortida possible.

Què tenim al davant? RES. Bé, mentida: tenim repressió i tenim una constant agressió al nostre autogovern. No hi ha consell de ministres o reunió del TC que no surti un recurs contra una llei catalana, que no surti una suspensió d'una llei o d'uns articles de normatives catalanes.

No és que l'estat no hagi estat sensible a aquest clam de la societat catalana, és que s'ha girat per atacar directament a aquest 62% que considerem tenim un nivell d'autogovern insuficient.

I aquest atac constant, aquesta repressió permanentment, aquesta vexació institucional per part de l'estat espanyol, en el fons aquesta estupidesa autoritària de l'estat espanyol és el que ha habilitat la majoria social independentista.

Ara imagineu-vos com estaríem sense malfiances, extremismes i aquest estar escampant idiòtament dubtes i estenent debats d'autoconsum.

Ara imagineu-vos com volem arribar a l'1-O. Jo ho tinc claríssim. Som-hi!

DONEC PERFICIAM





19 de jul. 2017

Superilla: postveritat? incompetència? farsa? corrupció? O de tot una mica?

Segona quinzena de juliol. En res, les vacances d'agost. I quan tornem ja farà un any que el barri del Poblenou pateix el calvari de la Superilla.

Una actuació urbanística que es va executar amb nocturnitat, sense informar els veïns, amb alevosia, és a dir, no només no informant-los, sinó enganyant-los. Una actuació que es va vendre inicialment com una "prova pilot", però que s'ha demostrat abastament mai ha tingut aquest caràcter, mai hi ha hagut el més mínim interès en avaluar-ne el seu impacte i prendre decisions a partir d'aquesta avaluació. Un engany més.

Aquest ajuntament de la senyora Colau i els Comuns va fer bandera de la participació ciutadana, d'empoderar els ciutadans perquè fóssim els protagonistes de la presa de decisions. I tot el que té a veure amb la Superilla és l'actuació municipal més despòtica, autoritària i de negació de la veu i la capacitat de decidir dels veïns des del primer ajuntament democràtic de la ciutat.

Els veïns han recollit signatures, els veïns han muntat, davant la ignorància sistemàtica dels responsables municipals, una consulta veïnal, que va tenir una molt significativa participació i uns resultats contundents (85% de rebuig). I finalment, la majoria democràtica dels representants municipals dels veïns va aprovar una moció al Ple del Districte instant l'Ajuntament a escoltar els veïns i a retirar aquesta Superilla.

Aquest Ajuntament colauer, com si sentís ploure. Ha fet servir de paper de WC les signatures dels veïns. Ha desacreditat el procés de la consulta veïnal. I diu que no té cap obligació de fer cas a la majoria democràtica, a la majoria de regidors -que representen la majoria dels veïns- que van aprovar la moció perquè es retirés la Superilla. O sigui, el més escandalós despotisme i autoritarisme que mai hem vist a la ciutat de Barcelona des del 1979. Des d'aquest punt de vista, l'actuació dels Colauers enllaça directament amb la infausta època de la Barcelona porciolista del tardofranquisme.

S'ha dit que la Superilla era una actuació urbanística que havia de servir per reduir l'ús del cotxe i la contaminació. I això s'ha demostrat una absoluta falsedat. Però a aquest ajuntament i els seus palmeros mentir els hi és igual. Estan instal·lats en la mentida. La Superilla ha col·lapsat el barri, ha incrementat la congestió a nivells mai vistos, els embussos són diaris. I tots els carrers que pateixen aquesta congestió han vist incrementar la contaminació a nivells que abans no patia cap carrer del barri.

És a dir, potser sí que hi ha un parell o tres de trams de carrers que han vist reduir la contaminació, però a la resta s'ha incrementat. I d'un trànsit repartit, amb una circulació fluïda, amb equiparables nivells d'emissió de fums dintre de mesures estàndards, ara hem passat a carrers on la congestió diària els sotmet a un inadmissible nivell d'emissions de fums que abans no tenien, que abans no tenia cap carrer del barri. La postveritat.

Això ens porta a una de les principals claus del conflicte veïnal: amb la seva delirant actuació l'Ajuntament Colau el que fa és crear carrers de primera i carrers de segona, veïns de primera i veïns de segona.

I d'aquí passem a la derivada més sagnant de totes. Des d'una frivolitat que esgarrifa, per irresponsable, l'Ajuntament Colauer va dir que a Barcelona hi havia unes 3.000 morts prematures a causa de la contaminació. Aquestes dades són tan poc fiables que el mateix Ajuntament les ha baixat a 700 i fins i tot a 300. Fer servir la mort i la malaltia com a escut per a polítiques és miserable.

Sobretot quan això serveix, si ens cenyim a l'argumentari oficial, per convertir la senyora Colau en un Deú absolut sobre els ciutadans de Barcelona. Perquè no hi ha més gran manifestació de la divinitat que disposar sobre la vida i la mort de les persones.

I això és el que fa la senyora Colau i els seus gestors i palmeros: decideixen, amb total frivolitat, sobre la nostra vida i la nostra mort, sobre els veïns que podran viure més anys i els veïns als que es condemna a una mort prematura. Si tu ets veí al que treuen el trànsit del seu tram de carrer, ets un veí que obté la gràcia de no veure's afectat per aquesta amenaça de mort prematura. Si tu ets un veí al que es condemna a assumir el trànsit de la resta de carrers, ets un veí al que, per la seva decisió, es condemna a tenir més possibilitats d'una mort prematura.

Amb quin criteri moral es condemnen veïns a una mort prematura? És, senzillament, inadmissible. Immoral. Èticament repugnant.

I després tenim aquesta insuportable moralina tan pròpia dels ungits per la superioritat moral. Aquesta visió que els ciutadans som uns pobres desgraciats, uns infeliços, que no sabem gestionar la nostra vida, i que tenim la sort que hagin arribat ells per dir-nos com hem de viure la nostra vida i mostrar-nos el camí de la felicitat que sense ells no assoliríem mai.

"Hem de generar nous espais de convivència i de relació dels veïns". Miri generi's un supositori d'opi, se'l fot pel cul i ens deixa en pau, ok? O sigui, el Poblenou, que és un barri amb una riquíssima vida associativa, un barri que quan arriba la festa major tots els carrers programen coses i fan sopars de veïns... han de venir aquests il·luminats a donar lliçons? Ara m'han de dir com m'haig de relacionar amb els meus veïns? És delirant.

Però clar, com que l'últim que fa algú que delira és reconèixer el seu estat, el problema és que tots estem equivocats. I com que -per ara- no ens poden enviar una stasi municipal per treure'ns de casa, fer-nos baixar al carrer amb la carmanyola i posar-nos a sopar amb altra gent per dir "què bé que ens ho passem, oi?", el que fan és inundar de subvencions activitats a la Superilla. "Farem cine a la fresca", i vinga, subvenció municipal per fer cinema a la fresca. La resta de la ciutat no hi té dret, és clar. I on no arriben les subvencions, arriben les amenaces, o negarà l'Ajuntament que alguns dels esdeveniments que s'han realitzat a la Superilla hi han anat a parar, en contra de la seva voluntat, perquè si no ho feien l'Ajuntament no els donava cap ajut?

És molt curiós, a més, que la majoria dels pocs defensors que té la Superilla són gent molt entregada a la seva propaganda. Però és clar, és que són gent que tota la seva vida han gaudit dels "privilegis" de ser part de la gran menjadora de la true left. I clar, si t'ha caigut dels teus amiguets un piset "social", si t'han fet participar de la gran menjadora municipal i metropolitana, és a dir, de "la paguita", a veure qui d'ells no surt ara fet una fiera a defensar una actuació dels "amiguets", ni que sigui aquest deliri de la Superilla.

La cosa podria arribar a tenir un punt de deliri entranyable com aquells arbres de Nadal a pedals de la Maiol, si no estiguéssim davant una actuació que està generant tants problemes al barri, que està comportant, tan injustament, perjudicis que abans no tenien a un munt de veïns. Tot perquè quatre gats puguin sortir a veure cinema a la fresca pagat amb els diners de tots.

Vaig arribar al Poblenou fa 10 anys. Vaig arribar-hi després de viure 10 anys a la Barceloneta. Jo hauria seguit a la Barceloneta, perquè hi era feliç, però per renovar el lloguer em van demanar el doble del que pagava. Pagava 700€ i per renovar me'n van demanar 1.500. Vaja, em van fer fora perquè el propietari volia fer del seu pis, que em va tenir llogat a mi 10 anys, un pis turístic. I ho va fer. I jo a fora. No vaig plorar. A la meva vida he canviat força cops de residència, entenc que és també llei de vida. Tenia amics al Poblenou, m'agradava el barri, i vaig buscar i finalment trobar. I aquí estic. Participo el que puc en la vida social del barri. He fet bons amics entre el veïnatge, als comerços, a bars, a restaurants.

I en aquests 10 anys, hi ha un abans i després del barri. Un abans de la Superilla i un després. Sense cap mena de dubte el barri és pitjor ara que abans de la Superilla. El barri té uns problemes ara que no tenia abans, que ha generat tan absurdament, tan gratuïtament, la Superilla. Uns problemes amb milers d'històries personals d'afectacions al darrere.

La veïna de la finca on visc que va tan justa que ni es pot permetre un aparell d'aire condicionat, i ara està desesperada perquè no pot obrir les finestres del carrer, i cada cop que ens trobem em plora la seva situació. O els veïns del carrer, uns números més enllà, que s'han hagut de gastar tots els seus estalvis per canviar les finestres i insonoritzar el seu pis, perquè de la nit al dia ens han fet passar 3 autobusos nocturns pel carrer, quan abans no n'hi passava cap, i a ells els hi han ficat la parada a sota del seu pis (que han pagat religiosament, amb el seu treball, que no li han regalat els "amiguetes").

Els veïns d'altres carrers que de la nit al dia els van veure convertits en una congestió permanent, i, com si jo hi pogués fer alguna cosa més del que faig, m'envien fotos per guasap dels embussos diaris "mira, mira, Francesc, com estava avui".

L'amic del taller al que porto la moto. Ara ja sé que quan li porto haig d'estar preparat perquè es desfogarà amb mi, perquè de sobte, des que li van instal·lar la superilla, ha perdut la meitat dels clients i no sap el que podrà aguantar.

La veïna de la Superilla que m'explica que per primera vegada des que hi viu té por, que té por quan torna a casa de nit i es troba tot allò. I jo callo i no li explico que segons m'informen alguns amics de la Guàrdia Urbana, s'hi han disparat els robatoris. No sé què dir-li, perquè no li puc dir que agafi un taxi fins la porta de ca seu perquè sé que no va bé de pasta. Només puc fer que donar-li alguns consells de seguretat.

O aquest matrimoni que cada cap de setmana l'esperen esgarrifats, perquè just a sota de ca seu hi han instal·lat una d'aquestes delirants zones de picnic, que han esdevingut les zones més concorregudes de botellón. Fa unes setmanes m'enviaven un video que havien gravat. "Què esteu al Sonar" els hi vaig respondre. Però no, aquella música a tota pastilla i tot el sarau era botellón entre 3 i 4 de la matinada.

O tots aquests veïns més joves crispats perquè cada cop que publiquen una queixa a les xarxes socials, aquest exèrcit d'activistes i trolls de la paguita "en comú" se'ls hi tiren a sobre, amb tot el seu decàleg de mentides i manipulacions. La paguita.

Jo vaig arribar a la Barceloneta el 1996, i hi vaig ser fins agost 2006. La pressió del turisme sense control havia començat a fer impacte al barri. I jo en vaig ser víctima, ja fa més de 10 anys, perquè en exigir-me més del doble del que pagava de lloguer jo ja no podia arribar-hi, no podia arribar als ingressos que el propietari preveia tenir fent ús turístic del pis. I ni que hagués pogut, tampoc hagués volgut. Ara aquell propietari meu no podria fer-me el que va fer, perquè hi ha unes normatives noves que ho impedeixen. Però llavors sí va poder. Ara, quan hi torno, cada cop costa més de reconèixer el barri on vaig viure aquells 10 anys. La majoria dels llocs als que hi anava han desaparegut. I ara ja no per la pressió turística, sinó perquè ni com a ciutat ni com a país no som capaços de garantir una competència lleial entre establiments, el que ha provocat que la gent que vivia del seu negoci no pugui competir amb els qui agafen els negocis per fer "altres negocis". Com un nàufrag, ara vaig directe als pocs que queden de la gent del barri, dels de tota la vida. La resta, una vergonya.

El 2007 em vaig instal·lar al Poblenou, després del pas d'uns quants mesos vivint a casa d'un dels meus germans, que em va acollir quan no trobava res, perquè no em precipités en la decisió. Ara, 10 anys després de viure-hi feliç, i tot i que el Poblenou té reptes importants als que fer front, com la resta de la ciutat, em trobo que l'estupidesa municipal, que la incapacitat d'aquest ajuntament dels colauers ha generat uns problemes tremendos al barri, uns problemes que no hi havia i que ells han generat.

Porto molts anys avaluant i analitzant la gestió pública, les polítiques públiques. I mai fins ara m'havia trobat amb una cosa tan delirant i nefasta com aquesta de la Superilla. Fer coses sense cap sentit i que només generin problemes que abans no hi havia, fins al punt de col·lapsar un barri, d'empitjorar les condicions de vida de la majoria dels seus veïns. Sumir el barri en un conflicte permanent, vexant el veïnat, menystenint-lo, enganyant-lo, ignorant-lo, menyspreant-lo... Això no ho havia vist mai. I ara ho veig, i ho pateixo com a veí. No trobeu estrany que a Barcelona ja hi hagi 4 plataformes d'afectats per les superilles a 4 barris diferents, de manera preventiva, per si un cas aquest ajuntament tan dement dels Colauers vol matxacar-los instalant-hi una superilla.

14 de jul. 2017

Abiertos a nuestros sueños

La semana pasada el MHP Puigdemont cesó al conseller Baiget por pérdida de confianza. Hoy Puigdemont ha finalizado una remodelación de su gobierno, porque tres de sus consellers le han pedido, después de la etapa vivida desde su toma de posesión, dar un paso al lado. No entro a valorar los motivos. No me interesan. Solamente me interesa una cosa: estamos ante el Govern que ha de conducir este país hasta el referéndum de autodeterminación del 1 de octubre y, caso que el Sí sea la opción mayoritaria, a la independencia.

Si señores. En ese punto estamos: ABIERTOS A NUESTROS SUEÑOS.

Abiertos a un referéndum de autodeterminación, que tiene fecha y pregunta.

Abiertos a la independencia, si el Sí es la opción mayoritaria en el referéndum.

ABIERTOS A NUESTROS SUEÑOS

Desde la democracia. Ejerciéndola. Dando sentido y contenido a la libertad que queremos abrazar, por la que luchamos, por la que vivimos, por la que todo lo que somos toma sentido. La libertad de nuestros sueños.

Hace ya muchos años, en aquel casi vitalmente prehistórico 1984, que me comprometí con la independencia, que me convertí en un militante por la independencia. En estos ya 33 años de militancia independentista siempre he intentado hacer lo más correcto, lo mejor para la causa, lo mejor dentro de las coordenadas éticas y políticas que forman mi arquitectura moral. En estos 33 años habré cometido aciertos y errores. Supongo que como todos.

Si tuviera que situar los ejes sobre los que he transitado:

- siempre pensando en lo mejor, lo que más nos acercaba a hacer posible la independencia
- no-violencia como fundamento ético de cualquier compromiso político (esto que hoy puede parecer esotérico, no lo era en los 80)
- anti-autoritarismo. Siempre he sido alguien de orden. Pero también siempre he combatido, no he soportado, el autoritarismo. Ser de orden y ser antiautoritario es posible. Democracia como fundamento moral de cualquier propuesta, movimiento, etc.
- flexibilidad ideológica: la independencia o es un proyecto que suma desde la gente de derechas hasta la gente de izquierdas, o no será posible. La independencia es transversal, como el país, y debe preservar este espíritu. Si la independencia convertida en una opción ideológica es un proyecteo inviable.

En estos últimos años he asumido otro valor: la confianza. Durante muchos años viví militando desconfiando. Siempre hay un "otros" de los que desconfiar. Pero eso hubo un día que lo zanjé.

Aprender a confiar en los otros es una experiencia vital absolutamente reconfortante. No es fácil. Porque para confiar hay que estar muy seguro de uno mismo, no hay que tener miedo a que te defrauden, no hay que poner condiciones, no hay que pensar que uno siempre tiene razón, no hay que vivir para intentar imponer nuestra visión. No es fácil, porque hay que ser feliz sumando, y no sentirse fuerte restando, excluyendo.

Pero se puede aprender. Alguien podrá decir que soy un poco cínico con lo que digo, ante algunas de las polémicas en las que en estos últimos años me he visto envuelto. Pero yo creo que estas "polémicas" son justamente la prueba del algodón de lo que digo. Y el tiempo creo me ha dado la razón:

- critiqué duramente a ERC cuando adoptó la posición que adoptó ante el 9N y, sobre todo, cuando se dejó llevar por el partidismo, negando una lista del Sí que convirtiera en refrendarias las elecciones autonómicas previstas. Lo acabaron viendo, pero eso nos llevó un año, desgaste y pérdida de oportunidades. Pero en cuanto se recuperó la confianza y el buen sentido, desde ese momento confianza plena. Absoluta. Todos juntos.

- critiqué duramente la CUP cuando incumplió lo firmado. Podría no haber dicho que para mi, alguien que incumple los pactos a los que llega, alguien que no da valor a su palabra, alguien para quien estrechar la mano en un pacto no representa nada ni obliga a nada es "xusma". Sí, tal vez podría haberlo evitado, pero no hubiera sido yo. Porque si como persona valoro algo de los otros es su integridad, su lealtad, la capacidad de confiar en ellos. Y quien puede confiar en alguien para quien cualquier pacto es papel mojado, no sirve de nada. Por suerte también la CUP ha rectificado, y gracias a eso ahora estamos donde estamos.

Yo soy independentista. Sin ningún carnet. Y tengo escritos aplaudiendo y criticando tanto a CiU como a ERC y la CUP. Por encima de todo soy, a la par que un disciplinado militante, un espíritu libre. Nunca nadie me ha podido imponer ni silencios ni aplausos en los que no creyera.

Pero ahora sí creo, y mucho, en este momento que estamos viviendo.

Ahora sí creo, y mucho, en este momento que nos ha situado ABIERTOS A NUESTROS SUEÑOS.

Creo en el MHP Puigdemont. Creo en el Vicepresident Junqueras. Creo en todos los miembros del Govern. Creo en PDeCat. Creo en ERC. Creo en Demòcrates. Creo en la CUP. Creo en la mayoría parlamentaria que hace posible este momento.

Creo.

Sí, creo en todos ellos. Mi confianza es plena. Veo la determinación que exige el momento en todo lo que está pasando.

Soy un creyente. Cómo no creer en quienes nos han situado en este momento único, vibrante, mágico, en el que estamos ABIERTOS A NUESTROS SUEÑOS?

El 1 de octubre cada día está más cerca. Cada día es más una realidad. Y con él, con el referéndum de autodeterminación, cada día más cerca la independencia. Tócandola con la punta de los dedos.

ABIERTOS A NUESTROS SUEÑOS
DONEC PERFICIAM

PS: Otra cosa: hace unos meses, cuando surgió la propuesta de modificar la hoja de ruta para ir hacia un referéndum, yo la critiqué, desde el punto de vista que yo seguía confiando plenamente en quienes gestionaban el proceso. Lo que me parecía mal es convertirnos en el ejército de Pancho Villa, en que se abandonara la confianza y se sustituyera por la lluvia de ideas. Pero lo dije, si se modifica, si entre todos decidimos modificar la hoja, seré el primer soldado en defender lo que hayamos decidido. Lo importante es la confianza entre nosotros y con los nuestros. Si esa confianza está blindada, ganaremos. Si esa confianza la destruimos, nos destruiremos.

Por eso, sí, confianza, confianza y confianza. Toda. Hasta el final, y más allá. Confianza. Es la única llave que nos puede abrir la puerta de nuestro futuro, de ese futuro que ahora tenemos, como nunca, ABIERTO A NUESTROS SUEÑOS







4 de jul. 2017

The Final Countdown

Sí, avui hem iniciat l'últim compte enrere! Avui, amb l'acte del Parlament, presentant l'esborrany de Llei pel Referèndum d'Autodeterminació.

Sí, avui, aquest vespre, al Teatre Nacional de Catalunya, omplert de gom a gom, en un acte convocat per Junts pel Sí, amb tots els diputats de la candidatura que va vehicular el sentiment i la voluntat per fer possible la independència, amb tot el Govern de Catalunya, amb el President i el Vicepresident al capdavant.

Sí, avui, mentre Lluís Llach donava la benvinguda a l'acte, mentre uns espectacularment didàctics i entenedors Jordi Turull i Marta Rovira ens anaven explicant en què consistia la Llei, com seria el referèndum i quines garanties tindríem, que seran les de sempre i més, mentre parlava el VP Oriol Junqueras i explicava els fonaments democràtics del que anem a fer, mentre el MHP Carles Puigdemont explicava la determinació de Govern i Parlament per fer el que estem fent i anem a fer.

Sí, avui, mentre tot això passava, estàvem posant en marxa el comptador pel nostre últim compte enrere, el que ens ha de portar al referèndum d'autodeterminació l'1 d'octubre, el que ens ha de permetre proclamar la independència si la majoria del poble Catalunya vota que sí a la pregunta que haurem de respondre.

El nostre últim compte enrere.

Un compte enrere que no estarà exempt de dificultats excepcionals. No ens fan por. Ja no ens fan por. També han estat excepcionals les circumstàncies, la història, que durant tants segles hem hagut de viure, patir, suportar, però a la que hem resistit, i damunt les quals ens hem alçat. I això és el que avui ens permet ser aquí, això és el que avui ens permet iniciar aquest últim compte enrere.

Tenim el coratge i el bagatge democràtic i de valors dels que ens han precedit, de la llarga cadena de compromisos que han traçat el camí que avui enfoca el seu tram final.

I per a aquest tram final també tenim l'energia que ens dóna saber que és la nostra oportunitat, una oportunitat històrica, una oportunitat per a tots nosaltres i per als nostres fills. L'oportunitat de ser amos del nostre destí. L'oportunitat de fer del nostre país allò que sempre hem volgut fer.

Y sí, hoy, más que nunca, también tenemos el nervio vivo de aquel "un sol poble" con el que se acogió a muchos de nuestros padres, con el que se edificó un universo de complicidades que mil veces han intentado destruir. No será fácil. Hay un universo paralelo al universo de complicidades. Es, este universo paralelo, un universo de sentimientos, de miedos, de dudas, de amenazas que calan, de desafecciones que se provocan.

Estos universos no van a colisionar. Nuestro universo de complicidades se alimenta con la mano tendida que ejemplificó la Via Catalana, se alimenta con la tolerancia, con la comprensión. Pero sobretodo, sobretodo, se alimenta con una doble realidad que ejerce una atracción constructiva excepcional:

- la realidad que aquel "un sol poble" nos ha conducido a una realidad nacional nueva. El 1-O no vamos a estar votando aquello que fuimos, sinó lo que ahora somos y lo que queremos ser.

- la realidad de que para este nuevo "nosotros" que hemos sido capaces de construir no hay futuro posible sin la independencia. Tal vez, incluso no hace demasiados años, sí lo hubo. No era el futuro que queríamos los independentistas, pero era un futuro posible. Eso ya se acabó. No hay, para nosotros, ningún futuro alternativo. Se lo han cargado. Aquello que hubo ahora ya solamente son cenizas de miedos e intereses personales muy poco legítimos. No hay alternativa a la independencia. Es más, no hay ninguna alternativa de regeneración democrática para España que no pase por nuestra independencia. Esto no es un convencimiento. Es una realidad. El unionismo no tiene nada que ofrecer. Su respuesta solamente es amenaza y represión, mientras se nos sigue ahogando. Y España no tiene opción de regenerar ese estado podrido en el que se ha convertido sin nuestra independencia.

Se acabó. No verlo es no querer verlo. De ahora al 1 de octubre nuestro trabajo ha de ser, sobretodo, explicar todo esto, ayudar a verlo. Si alguien decide no verlo, está en su derecho. Pero nuestra obligación es explicárselo.

Hoy, enmedio de la emoción que estábamos viviendo en el acto de Junts pel Sí supongo que solamente ha sido una fracción de segundo, un suspiro, pero he tenido tres flashes familiares.

Mi tía abuela de Les Garrigues, que una Navidad, debía ser por el año 1985, mientras les ayudaba en el campo (a l'oliva) me cosió mi primera estelada; por entonces no se vendían en los chinos como ahora. Le llevé las telas y el patronaje para hacer la estrella y el triángulo. Cuando cuando cobró forma, la sacó de la máquina de coser, se la miró, se me quedó mirando y me dijo "és la bandera d'Estat Català". Durante la República una maestra les había llevado una. No había vuelto a ver ninguna, pero la recordaba.

Un tío abuelo de la Terra Alta. Un verano, a finales de los 80. Habíamos entrado a ERC desde la Crida, con la "Crida Nacional a ERC". Descargué en la casa del pueblo restos de carteles de la campaña electoral reciente que aún llevaba en el coche. Cuando los vió se emocionó, y al día siguiente vino con su carnet de ERC de la época de la República, que había conservado, guardado, en lo más oculto de algún escondite, durante toda la sangrienta dictadura franquista.

Mi padre, murciano, siempre con un orgullo natural de sus orígenes, que supo transmitir a sus hijos, y que me precio de conservar, como la que fué mi primera lengua, el castellano, creciendo en Lora del Río, en Sevilla, hasta que llegamos, yo con casi cuatro años, al barrio de San Ildefonso, a Cornellà de Llobregat. Sí, mi padre, que fué el primero en llevarnos a mi hermano y a mi a los primeros Onze de Setembre, al Fossar de les Moreres, y el primero en explicarme los trazos de la historia de Catalunya que no nos explicaban en el cole, y el porqué del independentismo.

Hoy, desde esta rosa de los vientos de orígenes, procedencias e historias personales que somos cada uno de nosotros, a partir de los que hemos formado este "nosotros" que hoy es nuestra sociedad, la nación catalana, Catalunya, hemos iniciado nuestra última cuentra atrás.

DONEC PERFICIAM

30 de juny 2017

Sabéis lo que os digo? Que tenéis un problema: hagáis lo que hagáis, nos da igual

Hola Estado Español. Hola Tribunal Constitucional. Hola Fiscalía. Hola Guardia Civil, Policía Nacional, Legión, lo que sea. Hola políticos de tres al cuarto que negáis todo lo que es Catalunya y quiere su gente y que solamente sabéis escupir mentiras y amenazas. Hola voceros de la desinformación, que actuáis al dictado de un delirante propagandismo de guerra.

Hola a todos. Hoy os traigo una mala noticia. Supongo ya la sabéis, pero por si acaso aquí os la traigo. Tenéis un problema. Y vuestro problema es que hagáis lo que hagáis... nos da igual. 

Hubo un tiempo que esto no era así, cierto. Pero ese tiempo ya pasó. Ya es un pasado remoto en este proceso que estamos viviendo, construyendo día a día.

Sí, cierto, hubo un tiempo que inhabilitar políticos, incluso un Presidente de Catalunya, nos hubiera impresionado.

Hubo un tiempo que encausar la mesa del Parlament por permitir un debate podría haber generado una propuesta pactista.

Hubo un tiempo en el que el simple hecho de presentarse la Guardia Civil a interrogar amenazadoramente servidores públicos, sin ninguna acusación, simplemente como advertimiento en una causa preventiva, hubiera paralizado muchos compromisos ante el temor de ser los siguientes.

Hubo un tiempo en el que nos hubiéramos defendido de las acusaciones repugnantes para la mayoría de nosotros de ser unos charnegos agradecidos, o de que, por defender lo que creemos más justo para nosotros, nuestros hijos y nuestra sociedad, en este "nosotros" que nunca acabáis de entender ni aceptar, negamos o renegamos de nuestros orígenes o el de nuestros padres.

Hubo un tiempo en el que tal vez toda esta rumorología de que si tu que si yo, que si este hace esto y ese no hace lo otro, que si este piensa en eso y ese otro piensa en aquello, hubiera minado nuestra unidad y confianza.

Hubo un tiempo, no hace tanto, pero ya es demasiado lejano como para que vuelva, que todo esto, junto, nos hubiera hecho dudar de nosotros mismos y de poder llegar al día 1 de octubre y votar.

Ahora, hoy, en este hoy que construimos desde ese nosotros que negáis tanto como a la vez odiáis, en este hoy que se edifica por encima de todas las dificultades posibles e imaginables, en este hoy que no está escrito, sino que escribimos a diario... en este hoy ya no hay espacio para ese tiempo que hubo.

Y esta es la mala noticia que os traigo. Supongo que sabéis lo que eso significa. Creo que sí. Lo veo en vuestras caras, en vuestros gestos, en vuestras declaraciones, en todo lo que hacéis.

Entre ese tiempo que hubo y este hoy que somos ha pasado una cosa trascendente: hemos aprendido a gestionar el miedo. Sí, ahora me explico. Veréis, aquí, entre los nuestros, hay algunos que bravuconean "no tenim por" o "sense por", como si fuera una declaración de principios, como si el miedo fuera algo negativo.

Y no. O sí. O parcialmente. El miedo es una emoción positiva, porque te anticipa de un peligro inminente. Si no sientes esa emoción es que o no eres consciente de las posibles amenazas o eres un temerario porque eso te impide estar preparado ante cualquier peligro.

Hay un miedo negativo: el que nos deja paralizados ante lo que pueda pasar. Ese es el miedo en el que se quedan instalados, atrapados, sin ser lo mismo, los vencidos y los cobardes. Ese es el miedo que durante 300 años ha impuesto este estado podrido que es el estado español y sus élites y agentes, en su relación con Catalunya y los catalanes. El miedo ante la violencia sistemática contra Catalunya y los catalanes, la derrota de todos los intentos por recuperar su ser y su libertad y la represión generalizada.

Ha sido un miedo terrible, y tan real que su simple recuerdo me llena los ojos de lágrimas. Es ese miedo que miserablemente habíais conseguido calara hasta en el último de los hogares en Catalunya. El miedo que asomaba en los ojos de mi abuela, cuando supo que me implicaba en cosas "de política". Aquel "no t'hi fiquis" no era un miedo cobarde. Era el miedo por los años de cárcel de mi abuelo, por el simple hecho de ser un militar que permaneció fiel a la República. Era el miedo de convivir ya para siempre con el estigma del vencido.

Pero me metí. Y como yo, miles y miles. Cientos de miles. Millones. Y ese miedo de pueblo sistemáticamente amenazado, humillado, destruido, se desvaneció. Primero tímidamente, después tomando forma en todo lo que hacíamos, como cogernos las manos, unos a otros, desconocidos los unos de los otros, a lo largo de centenares de kilómetros, de punta a punta del país. O en ese 9N, cuando Catalunya despertó con colegios electorales abiertos en todos los pueblos, barrios y ciudades, y en masa acudimos a depositar un voto de desobediencia y de dignidad.

Así, solamente ha persistido el miedo miserable, el miedo de los cobardes. Pocos, pero haberlos haylos. El miedo de los que van firmando manifiestos para que no hagamos nada, y así evitar enfadar al amo, seguir lamiendo sumisamente su mano esperando su caricia. El miedo de los que menosprecian lo que hacemos, y exigen "garantías", aunque ellos no hagan nada por tenerlas y culpan a los que lo queremos hacer de lo que nos niegan los que quieren impedirlo. Ese miedo del silencio cobarde para rehuir el compromiso, tomar parte, arriesgarse.

Pero este miedo de los cobardes ya solamente nos provoca que entre indiferencia y asco.

Por eso la mala noticia que os traigo. Hagáis lo que hagáis nos da igual. Porque el miedo en los ojos desde los que me miraba mi abuela se ha desvanecido, lo hemos vencido, y ahora estamos plenamente instalados en la gran emoción positiva de la determinación por conseguir algo. Algo tan revolucionario como votar. Algo tan intensamente movilizador como hacer de ese "nosotros" los cimientos de un nuevo país.

Podíais con una minoría insurgente. Podíais con unas élites lacayas. Podíais ante un espíritu colectivo todavía atenazado por el miedo.

Pero ahora ya no. No podéis contra millones de personas que quieren decidir, contra millones de sonrisas por saberse, por primera vez, libres para decidir su futuro. No podéis ya nada contra millones de manos que se aprietan a quien tienen a su lado, y al hacerlo, dar forma a un "nosotros" hasta entonces difuminado entre miedos, siglas y diferencias.

Hubo un tiempo, sí. Pero ese tiempo ya os pasó. Ahora es nuestro momento, nuestro tiempo. Y lo vamos a aprovechar. Hagáis lo que hagáis.

Ojalá ese miedo que ahora, tal vez por primera vez sentís, el miedo de que vuestra fuerza bruta no sea suficiente, lo podáis gestionar como una emoción positiva, y de aquí al 1 de octubre se abra un proceso negociado para poder decidir en democracia, libertad y respeto. Nos lo merecemos, nosotros y el pueblo español, que solamente así tendrá una oportunidad para la regeneración democrática. Es el mejor camino para todos. Y el mejor mañana posible. Que eso sea posible sólo depende de vosotros. Nosotros, hagáis lo que hagáis, seguiremos adelante por este camino de libertad y democracia que hemos trazado. Sin miedo.